L’esperit sant és el poder de Déu en acció, la seua força activa (Miquees 3:8; Lluc 1:35). Deu envia el seu esperit transmetent la seua energia on faça falta per a complir la seua voluntat (Salm 104:30; 139:7).

 En la Bíblia, la paraula «esperit» es traduïx de la paraula hebrea rúah i de la paraula grega pneuma. Freqüentment, estes paraules es referixen a la força activa de Déu o a l’esperit sant (Gènesi 1:2). No obstant això, la Bíblia també utilitza estes paraules amb altres significats:

•   Alé (Habacuc 2:19; Apocalipsi 13:15).

•   Vent (Gènesi 8:1; Joan 3:8).

•   La força vital dels sers vius (Job 34:14, 15).

•   L’actitud o disposició d’una persona (Nombres 14:24).

•   Sers espirituals, inclosos Déu i els àngels (1 Reis 22:21; Joan 4:24).

 Cada un d’estos significats impliquen coses que són invisibles per als humans, però que produïxen efectes visibles. De forma pareguda, l’esperit de Déu és «com el vent, és invisible, immaterial i poderós» (Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y Nuevo Testamento exhaustivo, de W. E. Vine).

 La Bíblia també es referix a l’esperit sant de Déu com les seues «mans» o el seu «dit» (Salm 8:4 [v. 3 en altres bíblies]; 19:2 [v. 1 en altres bíblies]; Lluc 11:20 Evangelis, per Joan F. Mira; compara-ho amb Mateu 12:28). Tal com un artesà utilitza les seues mans i dits per a fer la seua faena, Déu va utilitzar el seu esperit per a aconseguir fer el que es menciona a continuació:

•   L’univers (Salm 33:6; Isaïes 66:1, 2).

•   La Bíblia (2 Pere 1:20, 21).

•   Els miracles que van dur a terme els seus servents de l’antiguitat i la seua predicació entusiasta (Lluc 4:18; Fets 1:8; 1 Corintis 12:4-11).

•   Que les persones que l’obeïxen manifesten bones qualitats (Gàlates 5:22, 23).

L’esperit sant no és una persona

 Encara que la Bíblia es referix a l’esperit sant com les «mans», el «dit» o «l’alé» de Déu, també explica que este esperit no és una persona (Èxode 15:8, 10). Tal com les mans d’un artesà no són independents de la seua ment i el seu cos, l’esperit sant de Déu només funciona quan Ell el dirigix (Lluc 11:13). La Bíblia també el compara a l’aigua i el relaciona amb la fe i el coneixement. Totes estes comparacions subratllen la naturalesa impersonal de l’esperit sant (Isaïes 44:3; Fets 6:5; 2 Corintis 6:6).

 La Bíblia menciona els noms de Jehovà Déu i del seu fill, Jesucrist, però no menciona en cap lloc el nom de l’esperit sant (Isaïes 42:8; Lluc 1:31). Quan Esteve, un màrtir cristià, va rebre de manera miraculosa una visió del cel, no va vore tres persones, sinó dos. La Bíblia diu: «Ell, ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i Jesús que s’estava a la dreta de Déu» (Fets 7:55). Este esperit sant era el poder de Déu en acció i va permetre que Esteve rebera esta visió.

 Idea errònia: «L’Esperit Sant» és una persona i forma part de la Trinitat, com diu en 1 Joan 5:7, 8 en La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society.

 Fet: La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society, diu estes paraules: «En el cel: el Pare, el Verb, i l’Esperit Sant, i aquests tres són u. I tres són els qui donen testimoni a la terra» (1 Joan 5:7, 8). No obstant això, els investigadors han descobert que estes paraules no van ser escrites per l’apòstol Joan i, per això, no pertanyen a la Bíblia. El professor Bruce M. Metzger va escriure: «Estes paraules són espúries i no tenen dret d’estar al Nou Testament» (Un comentario textual al Nuevo Testamento Griego).

 Idea errònia: La Bíblia personifica l’esperit sant i això mostra que és una persona.

 Fet: A voltes les Escriptures personifiquen l’esperit sant, però això no és una prova que siga una persona. La Bíblia personifica també la saviesa, la mort i el pecat (Proverbis 1:20; Romans 5:17, 21). Per exemple, es diu que la saviesa fa «obres» i té «fills», i el pecat es representa com que enganya, fa morir i és cobdiciós (Mateu 11:19; Lluc 7:35; Romans 7:8, 11).

 De forma pareguda, quan l’apòstol Joan va mencionar les paraules de Jesús, va personificar l’esperit sant com un «Defensor», o paràclit, que donaria proves, donaria guia, parlaria, escoltaria, declararia, glorificaria i rebria. L’apòstol va usar alguns pronoms personals masculins, com «ell», per a referir-se a este «Defensor» (Joan 16:7-15). No obstant això, ell ho va fer aixina perquè la paraula grega per a «Defensor» (paràkletos) és un nom masculí i, per tant, necessita un pronom masculí d’acord amb les normes gramaticals del grec. Per contra, quan Joan es va referir a l’esperit sant utilitzant el nom neutre pneuma, no va gastar un pronom masculí, sinó un pronom neutre (Joan 14:16, 17).

 Idea errònia: El baptisme en el nom de l’esperit sant prova que és una persona.

 Fet: La Bíblia utilitza el terme «nom» per a referir-se a poder o autoritat (Deuteronomi 18:5, 19-22; Ester 8:10). Això és similar a l’expressió «en el nom de la llei», la qual cosa no significa que la llei siga una persona. Una persona que es bateja «en el nom de» l’esperit sant, vol dir que reconeix el poder i el paper d’este esperit en el compliment de la voluntat de Déu (Mateu 28:19).

 Idea errònia: Els apòstols de Jesús i altres cristians del segle I creien que l’esperit sant era una persona.

 Fet: Ni la Bíblia ni la història diuen això. La Encyclopædia Britannica diu: «El fet que es considerara l’esperit sant com una persona d’origen diví [...] es va acordar en el concili de Constantinoble en l’any 381 després de Crist». Això va ocórrer uns 250 anys després de la mort de l’últim apòstol.