Vaig nàixer en 1948, en un poblet al sud-oest de Nigèria. En aquell temps, mon tio Moustapha, el germà menut de mon pare, i després Wahabi, el meu germà major, es batejaren com a testimonis de Jehovà. Mon pare va morir quan jo tenia nou anys, i això em va afectar molt. Wahabi em va dir que podríem tornar a vore’l en la resurrecció. Aquell pensament consolador em va impulsar a estudiar la Bíblia. Em bategí en 1963 i, amb el temps, els meus altres tres germans també ho va fer.

En 1965, em vaig mudar a Lagos, on ja vivia Wilson, un dels meus germans majors. M’encantava ajuntar-me amb altres precursors regulars de la congregació d’Igbobi. La seua alegria i zel em motivaren a unir-me a les files dels precursors en gener de 1968.

Albert Olugbebi, un germà que servia en Betel, va organitzar una reunió amb els jóvens per a parlar de la necessitat de precursors especials en el nord de Nigèria. Encara recorde l’entusiasme del germà Olugbebi quan ens deia: «Sou jóvens i podeu utilitzar el vostre temps i energies per a Jehovà. Hi ha molt de treball per fer!». Desitjós d’imitar l’esperit dispost del profeta Isaïes, vaig fer la soŀlicitud (Isa. 6:8).

 En maig de 1968, em van assignar com a precursor especial a la ciutat de Kano, en el nord de Nigèria. Açò va ser durant la guerra de Biafra (1967-1970), que havia devastat la regió abans que les hostilitats s’estengueren fins a l’est de Nigèria. Un germà benintencionat em va intentar convéncer de no anar, però li vaig dir: «Gràcies per la teua preocupació. Però si Jehovà vol que el servisca allí, no tinc cap dubte que estarà amb mi».

Era molt trist vore el que havia passat en Kano durant la guerra. Esta gran ciutat havia quedat devastada. Mentres predicàvem, a voltes ens trobàvem els cadàvers dels qui havien sigut massacrats durant el conflicte. Encara que havia hagut moltes congregacions en Kano, la majoria dels germans havia fugit. Menys de 15 publicadors s’havien quedat, estaven espantats i desanimats. Quina alegria s’emportaren quan arribàrem sis precursors especials! Els vam animar molt i se sentiren millor. A més, els ajudàrem a reprendre les reunions i la predicació, i a tornar a enviar els informes i les comandes de literatura a la sucursal.

Els precursors especials començàrem a aprendre l’idioma Haussa. Molts veïns ens escoltaven perquè els portàvem el missatge del Regne en el seu propi idioma. Però a alguns membres de la religió majoritària no els agradava que predicàrem, així que havíem d’anar amb molt de compte. En una ocasió, al meu company i a mi ens va acaçar un home amb un ganivet. Per sort, corríem més ràpid que ell, i no ens va poder agarrar. A pesar dels perills, gràcies a Jehovà vivíem segurs, i la quantitat de publicadors va començar a créixer (Sal. 4:9 [v. 8 TNM]). En l’actualitat hi han 11 congregacions en Kano, on servixen més de 500 publicadors.

En agost de 1968, pocs mesos després d’arribar a Kano, m’enviaren a Niamey, la capital de la República de Níger, junt amb dos precursors  especials més. Prompte comprovàrem de primera mà que Níger, en Àfrica Occidental, és una de les regions més caloroses del planeta. A més d’aguantar la calor, havíem d’aprendre francés, l’idioma oficial. A pesar d’estos reptes, confiàrem en Jehovà i començàrem a predicar en la capital junt amb un grapat de publicadors que vivia allí. En poc temps, en Niamey, quasi tot el que sabia llegir havia rebut un exemplar del llibre d’estudi La verdad que lleva a vida eterna. La gent fins i tot ens buscava per a conseguir una còpia.

Prompte ens adonàrem que a les autoritats no els agradaven els testimonis de Jehovà. En juliol de 1969, ens reunírem 20 persones en la primera assemblea de circuit que se celebrava en el país. Estàvem molt contents perquè dos publicadors anaven a batejar-se, però el primer dia d’assemblea va arribar la policia i va parar el programa. Als precursors especials i al superintendent de circuit ens portaren a la comissaria i, després d’interrogar-nos, ens ordenaren que al sendemà tornàrem a presentar-nos allí. Olorant-nos els problemes que se’ns presentaven, organitzàrem el discurs de baptisme en una casa particular i després batejàrem els candidats discretament en un riu.

Poques setmanes després, el ministre de l’Interior va expulsar de Níger als altres cinc precursors especials i a mi. Ens van donar 48 hores per a abandonar el país, i havíem de fer-ho pels nostres propis mitjans. Obeírem l’orde i anàrem directament a la sucursal de Nigèria, on rebérem noves assignacions.

Em van assignar a Orisunbare, un poble de Nigèria, on vaig disfrutar de predicar i conduir cursos bíblics amb un xicotet grup de publicadors que vivia allí. Però sis mesos després, la sucursal em va tornar a enviar a Níger, esta volta, jo a soles. Al principi no les tenia totes, però desitjava tornar a vore els germans de Níger.

El dia després de viatjar a Niamey, un home de negocis nigerià es va adonar que jo era Testimoni i va començar a fer-me preguntes sobre la Bíblia. Començàrem un curs bíblic, i quan va deixar de fumar i d’abusar de l’alcohol, es va batejar. Després d’això, vaig tindre el plaer de predicar amb els germans i germanes de diferents parts de Níger i vore com al llarg dels anys la gent acceptava la veritat allí. Quan vaig arribar la primera volta, hi havien 31 Testimonis en el país i, quan me’n vaig anar, n’hi havien 69.

En 1977, vaig tornar a Nigèria per a rebre capacitació. Al final del curs de tres setmanes, el coordinador del Comité de Sucursal, Malcolm Vigo, em va donar a llegir una carta de la sucursal de Sierra Leone. Els germans estaven buscant un precursor fadrí i amb bona salut que parlara anglés i francés per a que poguera servir com a superintendent  de circuit en Guinea. El germà Vigo em digué que m’havien entrenat per a eixa assignació, però em va remarcar que no seria fàcil. De fet, em va advertir: «Pensa-t’ho bé abans d’acceptar». No obstant això, jo vaig respondre immediatament: «Com és Jehovà qui m’envia, aniré».

Vaig agarrar un avió cap a Sierra Leone i em vaig reunir amb els germans de la sucursal. Un germà del Comité de Sucursal em va dir: «No sabem massa bé com va l’obra en Guinea». Encara que esta sucursal era la responsable de l’obra en la veïna Guinea, la comunicació amb els publicadors no era possible per culpa de la tensa situació política d’allí. Havien intentat moltes voltes enviar un representant de la sucursal per a visitar els germans de Guinea, però no havien pogut. Per això, em van demanar que viatjara a Conakry, la capital de Guinea, i intentara obtindre el permís de residència.

Quan vaig arribar a la capital, em vaig reunir amb l’ambaixador de Nigèria. Li vaig expressar el meu desig de predicar en Guinea, però ell em va dir que no em quedara, perquè corria el risc de ser arrestat o d’alguna cosa pitjor. Em digué: «Torna-te’n a Nigèria i predica allí». Però jo li vaig respondre: «Estic decidit a quedar-me». Aixina que li va escriure una carta al ministre d’Interior de Guinea demanant-li que m’ajudara, com a conseqüència, el ministre em va rebre cordialment.

Poc després, vaig tornar a la sucursal de Sierra Leone i vaig informar de la decisió del ministre. Els germans botaren d’alegria quan escoltaren que, gràcies a la benedicció de Jehovà, el govern de Guinea m’havia concedit el permís de residència!

De 1978 a 1979, vaig servir en l’obra itinerant en Guinea i Sierra Leone, i com a superintendent de circuit substitut en Libèria. Al principi, em posava malalt molt a sovint, i açò a voltes em passava en zones aïllades. Però els germans feien tot el que podien per dur-me a l’hospital.

En una ocasió, em vaig posar molt malalt de malària a més de tindre cucs intestinals. Quan em vaig recuperar, em vaig enterar que els germans havien estat decidint on enterrar-me! A pesar d’estos episodis on la meua vida va estar en perill, mai vaig pensar en abandonar les meues assignacions. I encara estic convençut que la verdadera seguretat ve de Déu, qui pot alçar-nos d’entre els morts.

En 1988, vaig conéixer a Dorcas, una precursora molt humil i espiritual. Ens vam casar, i ella es va unir a mi en l’obra itinerant. Dorcas ha demostrat ser una esposa amorosa i abnegada. Junts hem caminat fins a 25 quilòmetres, entre congregació i congregació, carregats amb el nostre equipatge. Per a distàncies més grans, utilitzàvem qualsevol mitjà de transport que podíem trobar per a viatjar per carreteres fangoses i plenes de clots.

 Dorcas és molt valenta. Per exemple, a voltes havíem de travessar aigües infestades de cocodrils. En una ocasió, després de cinc dies de viatge, vam haver de creuar un riu amb canoa, perquè el pont de fusta que hi havia estava trencat. Quan Dorcas es va posar dreta per a baixar de la canoa, va caure a l’aigua on no feia peu, i cap dels dos sabíem nadar. Damunt, en aquell riu hi havien cocodrils. Afortunadament, alguns jóvens es tiraren a l’aigua per a rescatar-la. Durant un temps, els dos tinguérem malsons al respecte, però no abandonàrem l’obra itinerant.

A principis de 1992, ens vam quedar de pedra a l’enterar-nos que Dorcas estava embarassada. ¿Seria açò el final de la nostra carrera en el servici a temps complet? Vam arribar a la següent conclusió: «Jehovà ens ha fet un regal!». Així que decidírem anomenar la nostra filla Jahgift (que en anglés significa ‘regal de Jah’). Quatre anys després, va nàixer el seu germanet, Eric. Tant l’un com l’altre han sigut regals de Jehovà. Jahgift ha servit durant un temps en l’oficina remota de traducció de Conakry, i Eric és servent ministerial.

Encara que amb el temps Dorcas va haver de deixar de servir com a precursora especial, va continuar servint com a precursora regular mentres els nostres fills eren xicotets. Amb l’ajuda de Jehovà, jo vaig continuar en el servici a temps complet. Quan els xiquets cresqueren, Dorcas va poder tornar a servir com a precursora especial. Ara, els dos servim com a missioners en Conakry.

Sempre he anat allà on Jehovà m’ha portat. Moltes voltes, la meua dona i jo hem sentit la seua protecció i benedicció. Confiar en Jehovà ens ha estalviat moltes de les angoixes que sofrixen els qui confien en les coses materials. Dorcas i jo hem aprés, a través de l’experiència personal, que la Font de la verdadera seguretat és el Déu de «la nostra salvació», Jehovà (1 Cròn. 16:35). Estic segur que la vida de tots els qui confien en ell «es troba ben guardada en el tresor del Senyor» (1 Sam. 25:29).