EN INDONÈSIA, més concretament en la xicoteta illa de Sangihe Besar, viuen tres germanes nostres. Fa alguns anys, treballaven juntes en la platja. Encara que són conegudes en l’illa per ajudar les persones a comprendre la Bíblia, el que feien en la platja no era predicar. Llavors, què feien?

Primer, entraven a l’aigua en busca de pedres grans, més o menys del tamany d’una pilota de futbol, i les treien a la platja. A continuació, assentades en banquetes de fusta, les trossejaven a colp de martell fins a aconseguir peces de la mida d’un ou. Després, les posaven en poals de plàstic i les pujaven escales amunt fins a sa casa, on les abocaven en grans sacs. Per últim, uns camions recollien estos sacs per a que pogueren fer-se carreteres amb estes pedres més xicotetes.

Una d’estes germanes era Hulda. Les seues circumstàncies li permetien passar més temps que les altres fent esta faena. Normalment, dedicava els diners que guanyava a les necessitats de la família, però en esta ocasió volia gastar part del seu jornal en una altra cosa. Hulda volia una tablet per a poder utilitzar l’aplicació JW Library^®, perquè sabia que els vídeos i els articles que conté l’ajudarien a ser més hàbil en la predicació i a comprendre millor la Bíblia.

Durant un mes i mig, Hulda va treballar dos hores més cada matí picant prou pedres per a omplir un xicotet camió. Finalment, va aconseguir els diners per a comprar-se la tablet.

Hulda va dir: «Encara que partir pedres em va deixar desfeta i adolorida, ràpidament se m’oblidaren tots els mals quan vaig poder gastar la meua tablet per a predicar millor i preparar-me més fàcilment les reunions». També va dir que la tablet li va vindre molt bé al començar la pandèmia, ja que les activitats de la congregació es feien virtualment. Quant que ens alegra que Hulda alcançara la seua meta!