Vaig nàixer en un poble de Saxònia, en la que era la República Democràtica Alemanya (RDA). En casa es respirava un ambient càlid i carinyós, i els meus pares m’ensenyaren principis morals sòlids. L’RDA era un estat comunista, així que, per a la majoria de la gent de Saxònia, la religió no era important. I per a mi, Déu no existia. Els primers 18 anys de la meua vida estigueren influenciats per dos ideologies: l’ateisme i el comunisme.

Per què m’atreia tant el comunisme? El que més m’agradava era la idea que totes les persones som iguals. A més, creia que si es distribuïen justament totes les propietats, s’acabaria amb la gran desigualtat entre rics i pobres. Per tant, em vaig implicar en una organització juvenil comunista. Quan tenia 14 anys, vaig dedicar molt de temps a un projecte mediambiental per a reciclar paper. Les autoritats municipals d’Aue estaven tan agraïdes pel meu treball que em van atorgar un premi. Tot i ser jove, vaig poder conéixer a polítics importants de l’RDA. Sentia que anava darrere de les metes correctes i que el meu futur era brillant.

Llavors, el meu món se’n va vindre avall. En 1989 va caure el mur de Berlín i amb ell tot el bloc comunista d’Europa de l’Est. I eixa no va ser l’única decepció: prompte vaig descobrir que en l’RDA hi havia molta injustícia. Per exemple, la gent que no era comunista havia sigut tractada com a ciutadans de segona. Com era possible? No créiem els comunistes que totes les persones són iguals? Era el comunisme simplement una iŀlusió? L’ansietat es va apoderar de mi.

Vaig haver de restablir les meues prioritats: la música i l’art passaren a ser el centre de la meua vida. Vaig començar a estudiar en una escola superior de música amb la idea d’anar a la universitat, ja que el meu somni era dedicar-me a la música i a l’art. Vaig abandonar els principis morals amb què m’havia criat. Lo més important per a mi en eixe moment era passar-m’ho bé, el que incloïa eixir amb vàries xiques al mateix temps. Però la música, l’art i un estil de vida lliberal no calmaven la meua ansietat. I eixa por fins i tot es reflectia en els quadros que pintava. Què em depararia el futur? I quin era el propòsit de la vida?

Quan finalment vaig trobar les respostes que buscava, em vaig quedar de pedra. Tot va començar una vesprada, en l’acadèmia, quan em vaig acostar a un grup d’estudiants que parlaven sobre el futur. Entre ells estava Mandy *, una testimoni de Jehovà que em va donar un bon consell. Em va dir: «Andreas, si vols trobar respostes a les teues preguntes sobre la vida i el futur, hauries d’investigar la Bíblia».

Encara que al principi tenia els meus dubtes, al final la curiositat em va poder. Mandy em va recomanar el passatge del capítol 2 de Daniel i el que vaig llegir em va impactar molt. Esta profecia descriu una successió de governs mundials des de temps antics fins als nostres dies que tindrien una gran influència. Mandy em va mostrar altres profecies bíbliques sobre el futur. Per fi estava trobant respostes a les meues preguntes! Però, qui va escriure eixes profecies? Qui podria predir el futur de manera tan exacta? Podria ser que, després de tot, existira Déu?

Mandy em va posar en contacte amb Horst i Angelika, una parella de Testimonis que em va ajudar a entendre millor la Paraula de Déu. En seguida em vaig adonar que els testimonis de Jehovà són l’única organització religiosa que sempre utilitza i dona a conéixer el nom personal de Déu, Jehovà (Salm 83:19 [v. 18 NM]; Mateu 6:9). Vaig aprendre que Jehovà oferix a la humanitat l’oportunitat de viure per sempre en la terra feta un paradís. El Salm 37:9 diu: «El qui espera en el Senyor posseirà la terra». Em va agradar molt el fet que eixa perspectiva estiguera oberta a totes les persones que s’esforcen per viure segons les normes de Déu que apareixen en la Bíblia.

No obstant, em va costar molt fer els canvis necessaris per a viure en harmonia amb el que diu la Bíblia. L’èxit que havia obtingut com a músic i artista m’havia fet orgullós, així que vaig haver d’aprendre a ser humil. A més, no va ser fàcil abandonar l’estil de vida immoral que portava. Li estic molt agraït a Jehovà per ser tan pacient, misericordiós i comprensiu amb aquells que s’esforcen per practicar el que la Bíblia ensenya.

El comunisme i l’ateisme van marcar la meua vida fins als 18 anys, però la Bíblia m’ha estat transformant des d’aquell moment. El que vaig aprendre va calmar la meua preocupació sobre el futur i em va donar un propòsit en la vida. En 1993, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà i en el 2000 em vaig casar amb Tabitha, una Testimoni molt entusiasta. Dediquem tot el temps que podem a ajudar els altres a conéixer la Bíblia. Molts dels qui trobem han estat influenciats, com jo, pel comunisme i l’ateisme. Em sent molt feliç de poder ajudar-los a conéixer a Jehovà.

Quan vaig començar a reunir-me amb els testimonis de Jehovà, els meus pares s’horroritzaren. Però amb el temps van poder vore l’efecte positiu que aquelles reunions tenien en mi. Estic molt content perquè ara lligen la Bíblia i assistixen a les reunions dels testimonis de Jehovà.

Tabitha i jo disfrutem d’un matrimoni feliç perquè procurem apegar-nos al consell que la Bíblia dona als casats. Per exemple, obeir el consell de ser fidels l’un a l’altre continua enfortint el nostre matrimoni (Hebreus 13:4).

Ara tinc un propòsit en la vida i no m’angoixa el futur. Em sent part d’una família mundial que disfruta de verdadera pau i unitat. En esta família tots ens tractem com a iguals, i això és una cosa en la qual sempre he cregut i tota la meua vida he volgut aconseguir.