Els testimonis de Jehovà seguixen el consell de la Bíblia de no respondre a totes les acusacions i burles. Un proverbi bíblic diu: «Rebrà insults qui repta l’insolent» (Proverbis 9:7, 8; 26:4). Per tant, en lloc de sentir-nos provocats i enredrar-nos en baralles per causa de falses acusacions, preferim centrar-nos en agradar Déu (Salms 119:69).

 Per suposat, hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» (Eclesiastés 3:7). Per això, donem respostes als qui estan sincerament interessats en saber la veritat, però evitem entrar en discussions inútils. Seguim les ensenyances i els exemples de Jesús i dels cristians del primer segle.

•   Jesús no va respondre quan l’acusaren falsament davant de Pilat (Mateu 27:11-14; 1 Pere 2:21-23). Tampoc va respondre a les acusacions de ser un borratxo i un fartó. Més bé, va deixar que les seues accions parlaren per elles mateixes, d’acord amb el principi: «Les obres de la saviesa acrediten que és justa» (Mateu 11:19). Però quan les circumstàncies ho requerien, va respondre amb valentia als qui el van calumniar (Mateu 15:1-3; Marc 3:22-30).

   Jesús ensenyà els seus seguidors a no desanimar-se per les falses acusacions al dir-los: «Feliços vosaltres quan, per causa meua, vos insultaran, vos perseguiran i escamparan contra vosaltres tota classe de calúmnies!» (Mateu 5:11, 12). A més, quan les acusacions donen l’oportunitat als seus deixebles de donar testimoni, Jesús complix esta promesa que els va fer: «Vos donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir» (Lluc 21:12-15).

•   L’apòstol Pau va aconsellar els cristians d’evitar discussions estúpides amb els opositors i va dir dels seus arguments que «no tenen sentit ni serveixen de res» (Titus 3:9; Romans 16:17, 18).

•   L’apòstol Pere animà els cristians a defendre la seua fe quan fora necessari (1 Pere 3:15). No obstant això, va reconéixer que sovint s’aconseguix més per mitjà de les accions que per les paraules. Va escriure: «Obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seua ignorància» (1 Pere 2:12-15).