1. Quin viatge li espera a Jonàs, i com se sent al pensar en Nínive?

 JONÀS tindrà temps de sobra per pensar. Li espera un viatge de més de vuit-cents quilòmetres; haurà de caminar uns trenta dies o potser més. Abans de res, ha d’escollir si anirà per la ruta més curta o per la més segura, i després haurà de fer camí a través d’incomptables valls i ports de muntanya. És molt probable que hagi de vorejar l’immens desert de Síria i creuar a gual rius com el gran Eufrates. També haurà de buscar allotjament amb estrangers a les ciutats i els pobles de Síria, Mesopotàmia i Assíria. Cada passa que faci l’aproparà més a la ciutat que tant l’espanta, Nínive.

2. Com va aprendre Jonàs que no podia fugir de la seva assignació?

² Jonàs tenia ben clar que no podia girar cua i fugir d’aquella assignació. Ja ho havia intentat abans. En el capítol anterior, hem vist que Jehovà el va corregir amb paciència mitjançant una tempesta al mar i un rescat miraculós amb un gran peix. Tres dies més tard, quan el peix el va vomitar viu en una platja, Jonàs era un home completament diferent: estava ple d’admiració pel seu Déu i molt més disposat a obeir (Jon., cap. 1, 2).

3. Quina qualitat va mostrar Jehovà a Jonàs, i quina pregunta sorgeix?

³ Quan Jehovà va enviar Jonàs a Nínive per segona vegada, el profeta va obeir i va emprendre el llarg camí cap a l’est (llegeix Jonàs 3:1-3). Però havia permès Jonàs que la disciplina de Jehovà el canviés  de veritat? Jehovà li havia mostrat misericòrdia. Per exemple, l’havia salvat de morir ofegat, no l’havia castigat per la seva rebel·lió i li havia donat una segona oportunitat per complir amb la seva assignació. Després de tot això, creus que havia après a ser misericordiós amb els altres? Sovint, aprendre a mostrar misericòrdia no és gaire fàcil per als humans imperfectes. Quines lliçons podem extreure de la lluita de Jonàs?

4, 5. Per què Jehovà es va referir a Nínive com «la gran ciutat», i què ens ensenya sobre Ell?

⁴ Jonàs no tenia la mateixa opinió de Nínive que Jehovà. La Bíblia ens explica: «Nínive era una gran ciutat davant de Déu» (Jon. 3:3, TBS). El relat de Jonàs parla de Nínive com «la gran ciutat» en tres ocasions (Jon. 1:2; 3:2; 4:11). Per què als ulls de Jehovà aquella ciutat era gran, o important?

⁵ Aquesta antiga ciutat va ser una de les primeres que va fundar Nimrod després del Diluvi. Pel que sembla, aquella immensa  metròpolis estava composada per diverses ciutats i calien tres dies per travessar-la a peu (Gèn. 10:11; Jon. 3:3). Nínive era impressionant, tenia temples majestuosos, grans muralles i altres edificis imponents. Però cap d’aquests factors va ser determinant per a Jehovà. El que li importava eren les persones. Era una ciutat molt poblada en comparació amb la resta de ciutats de l’època. Tot i la maldat d’aquella gent, Jehovà es preocupava per ells. Déu valora molt la vida dels humans i el potencial que tenen per penedir-se i aprendre a fer el correcte.

6. (a) Per què devia intimidar a Jonàs la ciutat de Nínive? (Consulta també la nota.) (b) Què ens mostra sobre Jonàs la seva predicació?

⁶ Finalment Jonàs va arribar a Nínive, i molt probablement es va sentir encara més intimidat per la gran quantitat de persones que hi vivien, unes cent vint mil. a El profeta va caminar tot un dia i es va endinsar en aquella bulliciosa metròpolis, segurament per buscar un lloc cèntric que fos idoni per proclamar el seu missatge. Però, com es comunicaria amb els ninivites? Havia après l’idioma assiri? El va fer parlar Jehovà d’alguna manera miraculosa? La veritat és que no ho sabem. Pot ser que s’expressés en la seva llengua, l’hebreu, i que un intèrpret ho traduís. En qualsevol cas, el seu missatge era ben senzill i de ben segur que no es guanyaria gaires simpaties: «D’aquí quaranta dies Nínive serà destruïda» (Jon. 3:4, TBS). El profeta va parlar amb valentia en diverses ocasions. Així va demostrar un valor i una fe dignes de destacar, qualitats que ara són més necessàries que mai per als cristians.

7, 8. (a) Com van respondre els ninivites al missatge de Jonàs? (b) Què va fer el rei de Nínive quan es va assabentar del missatge de Jonàs?

⁷ El missatge de Jonàs va atreure l’atenció dels ninivites. Sens dubte, ell esperava una resposta hostil i violenta, però va passar una cosa sorprenent: la gent li va fer cas. Les seves paraules van anar de boca en boca i, en un tres i no res, per tota la ciutat es va córrer la veu de la destrucció profetitzada per Jonàs (llegeix Jonàs 3:5). Tots van mostrar el seu penediment: rics, pobres,  homes, dones, joves i vells. Molt aviat, el rei es va assabentar de la inquietud que havia portat el seu poble a fer un dejuni.

⁸ El rei també va reaccionar al missatge de Jonàs. Impel·lit pel temor de Déu, es va aixecar del seu tron, es va treure les luxoses vestidures reials, es va posar roba de sac com els seus súbdits i fins i tot «s’assegué sobre la cendra». Juntament amb els «seus grans», o nobles, va emetre un decret per fer oficial el dejuni que el seu poble havia començat de manera espontània. Va ordenar que tothom es vestís amb roba de sac, inclosos els animals domèstics. b El rei va reconèixer amb humilitat que eren culpables per la seva maldat i violència. També va expressar així la seva esperança que el Déu verdader els mostraria misericòrdia si veia el seu penediment: «¿Qui sap si Déu no [...] calmarà l’ardor de la seva ira, i no estarem perduts?» (Jon. 3:6-9).

9. Què qüestionen sobre el penediment dels ninivites alguns crítics, i com sabem que estan equivocats?

⁹ Alguns crítics qüestionen que els ninivites canviessin la seva condició de cor tan ràpidament. Però hi ha erudits bíblics que afirmen que un canvi com aquell no ens hauria d’estranyar en gent tan supersticiosa i voluble com la d’aquelles cultures antigues. A més, sabem que aquests crítics estan equivocats, perquè més tard Jesús mateix va fer referència al penediment dels ninivites (llegeix Mateu 12:41). Jesús havia presenciat aquells successos des del cel, per tant, sabia el que es deia (Jn. 8:57, 58). La veritat és que per més dolenta que ens sembli una persona, mai hem de donar per fet que no es penedirà. Jehovà és l’únic que pot veure el que tenim al cor.

10, 11. (a) Com va reaccionar Jehovà al penediment dels ninivites? (b) Per què estem segurs que Jehovà no s’havia equivocat al condemnar Nínive?

¹⁰ Com va reaccionar Jehovà quan va veure el penediment dels habitants de Nínive? Més tard, Jonàs va escriure: «Déu va veure el que feien, que havien renunciat a la seva mala conducta;  i Déu es va desdir del mal que havia dit que els faria, i no el va fer» (Jon. 3:10).

¹¹ Signifiquen aquestes paraules que Jehovà s’havia equivocat al condemnar la ciutat? De cap manera. La Bíblia ens explica que la justícia de Jehovà és perfecta (llegeix Deuteronomi 32:4). La justa còlera de Jehovà contra Nínive es va apaivagar. Havia vist que els ninivites havien canviat, per tant, el càstig que volia infligir-los ja no era necessari. Aquella era una ocasió per demostrar la seva misericòrdia.

12, 13. (a) Com mostra Jehovà que és raonable, flexible i misericordiós? (b) Per què no era falsa la profecia de Jonàs?

¹² Jehovà no és el Déu inflexible, fred i sever que molt sovint ens pinten els líders religiosos. Tot el contrari, és raonable, flexible i misericordiós. Quan decideix castigar els malvats, abans sempre utilitza els seus representants a la Terra per advertir-los. Jehovà vol que tota la gent dolenta faci el mateix que els ninivites: que es penedeixi i canviï la seva manera d’actuar (Ez. 33:11). Al profeta Jeremies, Jehovà li va dir: «Una vegada dic d’una nació o un reialme que l’arrencaré, l’enderrocaré i el perdré; però, si aquesta nació es converteix de la seva dolenteria, aleshores em desdic del mal que havia pensat de fer-li» (Jer. 18:7, 8).

¹³ Era falsa la profecia de Jonàs? No, perquè va complir el propòsit d’advertir la gent. A causa de la seva maldat, els ninivites mereixien aquella advertència, però van canviar. En cas que tornessin a les seves pràctiques dolentes, Déu executaria la seva sentència. Això és exactament el que va passar temps després (Sof. 2:13-15).

14. Com va reaccionar Jonàs quan Jehovà va mostrar misericòrdia a Nínive?

¹⁴ Quina va ser la reacció de Jonàs quan la destrucció de Nínive no va succeir en el moment que ell esperava? El relat ens explica que «a Jonàs, això li sabé molt greu, i tingué un disgust» (Jon. 4:1). Fins i tot va fer una oració que sembla una reprensió al Totpoderós. Va insinuar que s’hauria d’haver quedat a casa, al seu país. També va afirmar que des de bon començament sabia que Jehovà no destruiria Nínive, i ho va utilitzar com a excusa per haver fugit cap a Tarsis. Després va demanar a Jehovà que li prengués la vida, dient que preferia morir a estar viu. (Llegeix Jonàs 4:2, 3.)

15. (a) Què devia provocar que Jonàs caigués en una espiral de sentiments negatius? (b) Com va tractar Jehovà amb el seu disgustat profeta?

¹⁵ Per què estava tan molest Jonàs? No sabem què pensava en aquells moments, però sabem que havia proclamat davant  de tota aquella gent que Nínive seria destruïda. Els ninivites li havien fet cas, i ara la destrucció que havia predit no vindria. Que tenia por que la gent es burlés d’ell o el titllés de profeta fals? Sigui quina en sigui la raó, a Jonàs no li va agradar gens que la gent es penedís ni que Jehovà els mostrés misericòrdia. Sembla que va caure en una espiral d’amargor, autocompassió i orgull ferit que l’enfonsava cada cop més. Tot i això, el seu misericordiós Déu encara veia coses bones en aquell profeta disgustat. En lloc de castigar Jonàs per la seva falta de respecte, Jehovà només li va fer una pregunta amable per fer-lo pensar: «¿Fas bé d’enutjar-te així?» (Jon. 4:4, TBS). Va contestar Jonàs la pregunta? El text original indica que el profeta no va respondre.

16. (a) En quines coses pot ser que alguns no estiguin d’acord amb Déu? (b) Quina lliçó aprenem de l’exemple de Jonàs?

¹⁶ Seria fàcil jutjar Jonàs pel seu comportament, però hem de recordar que no és tan estrany que els humans imperfectes qüestionin les decisions de Déu. Pot ser que alguns creguin que Jehovà hauria d’haver evitat una tragèdia, que hauria d’haver castigat ràpidament els injustos, i fins i tot, que ja hauria d’haver portat la fi d’aquest món malvat. L’exemple de Jonàs ens serveix de recordatori que, quan no estem d’acord amb Jehovà, sempre som nosaltres els qui necessitem reajustar el nostre criteri.

17, 18. (a) Què va fer Jonàs després de marxar de Nínive? (b) Quin efecte van tenir en Jonàs els miracles que va fer Jehovà amb una carbassera vinatera?

¹⁷ L’afligit profeta va sortir de Nínive i en lloc de tornar a casa, es va dirigir a l’est, a unes muntanyes des de les quals es veia tota la regió. Allà es va construir un petit cobert i s’hi va instal·lar per esperar i observar la ciutat. Pot ser que encara tingués l’esperança de presenciar la seva destrucció. Què faria Jehovà perquè el seu intransigent profeta aprengués què és la misericòrdia?

¹⁸ Durant la nit, Jehovà va fer que creixés una carbassera vinatera. Quan Jonàs es va despertar, va veure l’exuberant planta que, amb les seves grans fulles, feia molta més ombra que la que faria mai el seu cobert de nyigui-nyogui. Jonàs es va animar i «estigué molt content» per la carbassera, possiblement perquè pensava que aquell miracle era evidència de l’aprovació i benedicció del seu Déu. Però la intenció de Jehovà era arribar-li al  cor, no només protegir-lo de la calor i ajudar-lo a calmar la seva ràbia petulant. Per aquesta raó va fer més miracles. Va enviar un cuc perquè ataqués i matés la planta. I després va enviar «un vent de llevant xafogós» fins que Jonàs «quedà aplanat» per la calor. El profeta es va enfonsar i un altre cop va demanar morir (Jon. 4:6-8).

19, 20. Com va raonar Jehovà amb Jonàs sobre la carbassera vinatera?

¹⁹ Un cop més, Jehovà va preguntar a Jonàs si feia bé d’enutjar-se, aquesta vegada per la mort d’una carbassera. En comptes de penedir-se’n, Jonàs es va justificar: «És amb tota raó que tinc un disgust de mort!». Era el moment idoni perquè Jonàs aprengués la lliçó (Jon. 4:9).

²⁰ Déu va raonar amb Jonàs. Li va dir que ell sentia llàstima per la mort d’una simple planta, una planta que no havia plantat ni cuidat i que havia crescut en una sola nit. I per acabar va afegir: «I ¿no m’hauria de doldre a mi Nínive, la gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil éssers humans que  no distingeixen la dreta de l’esquerra, i un bestiar considerable?» (Jon. 4:10, 11). c

21. (a) Quina lliçó va ensenyar Jehovà a Jonàs? (b) Com ens pot ajudar el relat de Jonàs a fer-nos un autoexamen sincer?

²¹ Entens la profunditat del que Jehovà li volia ensenyar amb aquella il·lustració? Jonàs no havia mogut ni un dit per cuidar la planta, mentre que Jehovà era la Font de la vida d’aquells ninivites i els havia cuidat, com fa amb tots els éssers vius de la Terra. Com podia Jonàs donar-li més importància a una planta que a la vida de cent vint mil humans, a més de tot el seu bestiar? No era perquè Jonàs havia permès que la seva manera de pensar es tornés egoista? Després de tot, només sentia llàstima per la planta perquè se n’havia beneficiat personalment. I la seva ràbia per Nínive, no provenia també de motius egoistes, és a dir, perquè volia protegir la seva reputació i demostrar que tenia raó? El relat de Jonàs ens pot ajudar a fer-nos un autoexamen sincer. Qui de nosaltres és immune a tendències egoistes similars? Hem d’estar molt agraïts que Jehovà ens ensenyi amb paciència a ser més altruistes, més compassius i més misericordiosos, tal com ho és ell.

22. (a) Quin efecte va tenir en Jonàs la sàvia lliçó de Jehovà sobre la misericòrdia? (b) Què hem d’aprendre tots nosaltres?

²² Ara bé, va aprendre Jonàs la lliçó? El relat de Jonàs deixa la pregunta de Jehovà sense respondre. Alguns crítics es queixen que el profeta mai contesti. Però, en realitat, la resposta de Jonàs és el llibre mateix. Les proves indiquen que Jonàs va escriure el llibre que porta el seu nom. Imagina-te’l, sa i estalvi a la seva terra, escrivint aquest relat. Jonàs és més gran, més savi i més humil, i fa gestos de desaprovació amb el cap a mesura que descriu els seus errors, la seva rebel·lia i la seva tossuda negativa a mostrar misericòrdia. Queda palès que Jonàs va aprendre una lliçó molt important de la sàvia instrucció de Jehovà: va aprendre què és la misericòrdia. Ho aprendrem nosaltres? (Llegeix Mateu 5:7.)