Saps què fer i què dir quan a algú que coneixes se li mor una persona molt propera? De vegades ens sentim incòmodes perquè no sabem com actuar i al final optem per no fer ni dir res. Però hi ha moltes coses que podem fer per ajudar.

Normalment n’hi ha prou amb la teva presència i unes simples paraules de condol, com ara «Em sap molt de greu». En moltes cultures es considera apropiat fer-li una abraçada a la persona o estrènyer-li suaument el braç. Si la persona vol parlar, escolta-la amb atenció i intenta comprendre com se sent. Una altra bona idea és fer alguna cosa per la família del difunt. Per exemple, si escau, pots encarregar-te d’alguna tasca de la casa, com ara preparar una mica de menjar, o també pots estar pels nens o inclús donar un cop de mà amb els preparatius del funeral. Aquestes accions poden dir més que les paraules més boniques.

Amb el temps pots parlar sobre el difunt, potser comentant alguna de les seves qualitats o alguna anècdota agradable. Pensa que aquests records poden dibuixar un somriure a la cara dels qui estan de dol. Per exemple, la Pam, que va quedar  vídua fa sis anys, diu: «De vegades la gent m’explica coses que va fer l’Ian de les quals no tenia ni idea, i això em fa sentir bé».

Alguns estudis indiquen que els qui perden un ésser estimat al principi reben molt suport, però de seguida cauen en l’oblit així que els seus amics reprenen la rutina diària. Per tant, proposa’t mantenir el contacte amb la persona després del funeral. * Els familiars i amics del difunt agrairan molt aquestes oportunitats de desfogar-se i expressar el seu dolor.

Fixa’t en l’experiència de la Kaori, una dona jove del Japó que va perdre la seva mare i la seva germana gran en tan sols quinze mesos. Afortunadament va comptar amb el suport constant dels seus amics, com ara la Ritsuko, que era molt més gran i es va esforçar per ser una bona amiga. La Kaori confessa: «La veritat és que no em va fer cap gràcia. No volia que ningú ocupés el lloc de la meva mare, i no hi havia ningú que ho pogués fer. Però la Mama Ritsuko em va tractar tan bé que vam acabar estant molt unides. Totes les setmanes sortíem a predicar i anàvem juntes a les reunions. Em convidava a prendre el te, em portava coses de menjar i m’escrivia moltes cartes i postals. L’actitud positiva de la Mama Ritsuko em va ajudar moltíssim».

Han passat dotze anys de la mort de la mare de la Kaori, i ara ella i el seu marit dediquen bona part del seu temps a ensenyar de la Bíblia. La Kaori diu: «La Mama Ritsuko es continua preocupant per mi. Quan torno a casa, sempre la vaig a veure i passem una estona agradable».

Un testimoni de Jehovà anomenat Sozos va morir a causa d’un tumor cerebral a l’edat de cinquanta-tres anys. Era un bon cristià, amable, tenia en compte els orfes i les vídues i els convidava sovint a casa (Jaume 1:27). La seva dona, la Poli, explica: «Vaig perdre el meu estimat marit després de trenta-tres anys de casats». Però els companys de creença de la Poli sempre van estar al seu costat.

Després del funeral, la Poli se’n va anar de Xipre al Canadà amb el seu fill petit, el Daniel, de quinze anys. Allà van començar a assistir a una nova congregació dels Testimonis de Jehovà. La Poli recorda: «Els nostres nous amics no sabien res del que havia passat ni de la nostra situació. Però això no va ser cap obstacle; ens van consolar amb paraules tendres i ens van ajudar. Els hi estem tan agraïts! Van ser allà en aquells moments en què el meu fill necessitava tant el seu pare. Els responsables de la congregació van estar molt pendents del Daniel. Un d’ells sempre el convidava quan feia plans amb els seus amics o sortien a jugar a pilota». Tant la Poli com el Daniel han pogut tirar endavant.

A part de totes les coses que podem fer per ajudar i consolar els qui estan de dol, també tenim el consol de la Bíblia, que ens dóna una esperança molt bonica per al futur.