EL MEU interès per la Bíblia havia començat molt abans. La meva mare havia aconseguit algunes publicacions bíbliques i a mi m’encantaven, especialment les il·lustracions. Al meu pare no li feia gràcia que ella em parlés del que estava aprenent. Tot i això, com que era molt curiós i tenia preguntes, la mare estudiava amb mi quan ell no era a casa. Amb el temps vaig decidir dedicar-me a Jehovà, i el 1943 em vaig batejar a Blackpool, Anglaterra, quan tenia deu anys.

Tant la mare com jo passàvem molt de temps predicant junts. En aquells anys fèiem servir gramòfons a la predicació. Eren molt aparatosos i pesaven uns quatre quilos i mig. Et pots imaginar un marrec com jo arrossegant un d’aquells aparells?

Quan tenia catorze anys vaig decidir que volia ser pioner, però la mare em va dir que primer havia de parlar amb el superintendent de circuit (llavors conegut com servent per als germans). Ell em va recomanar  que aprengués algun ofici per poder-me mantenir com a pioner. I així ho vaig fer. Després de treballar dos anys, vaig tornar a parlar del mateix tema amb un altre superintendent, i em va dir: «Ni t’ho pensis!».

L’abril de 1949, la mare i jo ens vam desfer dels mobles que teníem a la casa de lloguer, i ens vam mudar a Middleton, a prop de Manchester, on vam començar a servir de pioners. Després de quatre mesos em vaig buscar un company de predicació, i la sucursal ens va recomanar anar a servir a una congregació nova que s’havia format a Irlam. I la mare també va servir de pionera amb una germana a una altra congregació.

Encara que jo només tenia disset anys, se’ns va demanar que dirigíssim les reunions perquè hi havia pocs germans preparats. Més tard, em van convidar a servir a la congregació de Buxton, on hi havia pocs publicadors i molta necessitat. Sempre he vist aquelles experiències com un entrenament per a futures assignacions.

L’any 1951 vaig fer la sol·licitud per anar a l’Escola bíblica de Galaad de la Watchtower. Ara bé, temps després, el desembre de 1952, em van cridar per fer el servei militar. Tot i que vaig demanar l’exempció com a ministre religiós a temps complet, el tribunal no ho va acceptar i vaig ser condemnat a sis mesos de presó. Durant aquell  temps, vaig rebre la invitació per assistir a la 22a classe de Galaad. El mes de juliol de 1953 em vaig embarcar en el Georgic rumb a Nova York.

Tot just arribar, vaig anar al congrés «Societat del Nou Món» que es va celebrar aquell mateix any. Llavors vaig viatjar en tren fins a South Lansing, Nova York, on es feia el curs. Com que acabava de sortir de la presó, tenia les butxaques ben escurades. Per això, quan vaig baixar del tren, vaig haver de demanar 25 cèntims per pagar el bitllet de l’autobús que anava cap a South Lansing.

L’Escola de Galaad ens va ajudar a ser «tot per a tots» en la nostra vida de missioners (1 Cor. 9:22). A tres de nosaltres —en Paul Bruun, en Raymond Leach i un servidor— ens van assignar a les Filipines. Vam haver d’esperar alguns mesos fins tenir els visats i després vam partir cap a la nostra destinació passant per Rotterdam, la mar Mediterrània, el canal de Suez, l’oceà Índic, Malàisia i Hong Kong. Després de quaranta-set dies a la mar, per fi vam arribar a Manila el 19 de novembre de 1954.

Ara ens havíem d’adaptar a un nou país, un nou idioma i una nova cultura. Al principi ens van assignar a una congregació de Quezon City, on molta gent parlava anglès. Per això, després de sis mesos, només sabíem quatre paraules en tagàlog. Però la següent assignació acabaria ràpidament amb aquest problema.

Un dia de maig de 1955, després de la predicació, el germà Leach i jo vam trobar un feix de cartes a la nostra habitació. Ens havien assignat com a superintendents de circuit! Només tenia vint-i-dos anys, però aquest privilegi em va permetre ser «tot per a tots» encara més plenament.

Per exemple, vaig fer el meu primer discurs públic davant la tenda d’un poble, a l’aire lliure. No vaig tardar molt a adonar-me que a les Filipines els discursos públics eren públics de veritat! A mesura que visitava les diferents congregacions, vaig arribar a fer discursos a llocs tan variats com mercats, parcs, camps de bàsquet, glorietes, enfront d’ajuntaments i, moltes vegades, a les cantonades dels carrers. En certa ocasió, a la ciutat de San Pablo, va ploure tant que no vaig poder fer el discurs en el mercat on estava previst, i vaig suggerir fer-lo a la Sala del Regne. Més tard, els germans em van preguntar si es podria informar com a reunió pública, ja que no s’havia fet literalment en un lloc públic.

Sempre m’allotjava amb germans. Les cases eren senzilles, però estaven molt netes. El meu llit sovint era una estora sobre un terra de fusta. El bany normalment no tenia molta intimitat; per això, vaig aprendre a banyar-me modestament a l’aire lliure. Viatjava en autobús o en el conegut «jeepney», i en vaixell quan havia d’anar a una altra illa. Durant tots els meus anys de servei mai he tingut el meu propi cotxe.

Tot i que mai vaig fer un curs oficial de tagàlog, predicar amb els germans i visitar les congregacions em va ajudar a aprendre l’idioma. Els germans em volien ajudar, i jo agraïa molt la seva paciència i els seus comentaris sincers.

Amb el temps vaig rebre noves responsabilitats que em van exigir ser molt adaptable. L’any 1956, el germà Knorr ens va visitar i vam tenir un congrés nacional. En aquella ocasió se’m va encarregar la  tasca de relacions públiques. La veritat és que no tenia experiència en aquest tema, però altres germans em van ajudar a aprendre. Menys d’un any després, vam tornar a organitzar un altre congrés nacional i el germà Franz va venir com a representant de la seu mundial. Aquesta vegada vaig ser nomenat superintendent de congrés i vaig aprendre molt del germà Franz, qui s’adaptava a la gent. Als germans locals els hi va encantar veure’l fer un discurs públic vestit amb el barong tagalog, la camisa tradicional filipina.

Més tard, vaig ser nomenat superintendent de districte i vaig haver de fer més canvis. En aquell temps, mostràvem la pel·lícula La felicidad de la Sociedad del Nuevo Mundo, quasi sempre a l’aire lliure. De vegades, els insectes ens feien la guitza. La llum del projector els atreia i s’hi quedaven enganxats. Imagina’t quina feinada després per netejar-ho! És cert que no era fàcil organitzar aquelles projeccions, però ens feia molt feliços veure la reacció de la gent quan descobrien que l’organització de Jehovà és una família internacional.

A vegades els sacerdots catòlics pressionaven les autoritats locals perquè no ens donessin permís per fer congressos. D’altres, intentaven boicotejar els discursos  que es feien a prop de les esglésies fent sonar les campanes. Amb tot, la predicació va continuar endavant i ara moltes persones serveixen Jehovà en aquestes zones.

L’any 1959 vaig rebre una carta on se’m convidava a servir a la sucursal del país. Aquesta nova etapa va obrir la porta a noves experiències que em permetrien continuar aprenent. Amb el temps, em van demanar que fes visites de zona a altres països. En un d’aquells viatges vaig conèixer la Janet Dumond, una missionera que servia a Tailàndia. Ens vam cartejar durant un temps i després ens vam casar. Junts hem pogut servir Jehovà molt feliços durant cinquanta-un anys.

He visitat germans en un total de trenta-tres països. Estic molt agraït per les primeres assignacions que vaig tenir perquè em van ensenyar a tractar amb gent molt diversa. Aquelles visites em van ajudar a tenir una mentalitat més oberta i a veure per mi mateix que Jehovà estima persones de tota classe (Fe. 10:34, 35).

Servir amb els nostres germans de les Filipines ha estat un verdader privilegi! La quantitat de publicadors que hi ha actualment és deu vegades més gran que quan hi vaig arribar. La Janet i jo continuem servint a la sucursal de les Filipines, que es troba a Quezon City. Tot i que fa més de seixanta anys que serveixo en aquesta assignació a l’estranger, m’he de continuar adaptant al que Jehovà demana. De fet, els canvis que recentment hi hagut a l’organització han fet necessari que siguem molt adaptables en el nostre servei a Déu i als germans.

Sempre ens hem esforçat per buscar la direcció de Jehovà i hem comprovat que és la millor manera de viure. També hem intentat adaptar-nos als canvis per tal de servir els germans de la millor manera possible. Mentre Jehovà ho permeti, estem decidits a ser «tot per a tots».