EL 26 DE MARÇ DE 1937 dos viatgers esgotats entraven a la ciutat de Sydney (Austràlia) amb un camió ple de pols. Havia passat un any des de la seva partida i durant aquell temps havien recorregut més de 19.300 quilòmetres, travessant algunes de les zones més remotes i salvatges del país. Ara bé, aquells homes no eren ni exploradors ni aventurers. L’Arthur Willis i el Bill Newlands eren només dos dels molts pioners que estaven decidits a predicar pel vast interior australià.

Cap a finals dels anys vint, el petit grup d’Estudiants de la Bíblia * d’Austràlia ja havia arribat a les principals ciutats i pobles de la costa i als seus voltants. Però quedava per predicar l’interior, una regió àrida tan gran com la meitat d’Europa i molt poc poblada. Tot i això, els germans sabien que havien d’obeir el manament de Jesús de donar testimoni «fins a l’últim extrem de la terra», cosa que incloïa l’Austràlia profunda (Fe. 1:8). Com ho podrien aconseguir? Sens dubte, estaven convençuts que Jehovà els beneiria i això els va impulsar a esforçar-se al màxim.

L’any 1929 les congregacions de Queensland i Austràlia Occidental van preparar furgonetes ben equipades per predicar a les zones interiors. Aquelles furgonetes les conduirien pioners que havien de ser forts per afrontar les dures condicions del terreny i fer les reparacions necessàries. Aquells valents germans van anar a zones on mai s’havia predicat.

Els pioners que no es podien permetre un vehicle viatjaven a les zones interiors en bicicleta. Per exemple, el 1932, el Bennett Brickell amb només vint-i-tres anys va deixar Rockhampton, Queensland, per emprendre un viatge de cinc mesos per predicar a la remota zona nord d’aquell estat. Portava una bicicleta ben carregada de mantes, roba, menjar i un bon grapat de llibres. Quan les rodes de la bici es van desgastar, ell va continuar endavant, convençut que Jehovà el seguiria guiant. Els darrers tres-cents vint quilòmetres els va fer empenyent la bicicleta a través de zones on algunes persones havien mort de set. Durant els següents trenta anys, el germà Brickell va recórrer centenars de milers de quilòmetres per tot  Austràlia amb bicicleta, moto i cotxe. A més, va predicar per primera vegada als aborígens i va ajudar a formar noves congregacions. D’aquesta manera, va arribar a ser molt conegut i respectat a l’interior d’Austràlia.

Austràlia és un dels països amb menys densitat de població del món, i el seu interior està especialment poc poblat. Per aquesta raó, el poble de Déu s’ha esforçat molt per trobar persones a les zones més aïllades d’aquest país.

Un bon exemple d’aquest esforç van ser els pioners Stuart Keltie i William Torrington. L’any 1933 van travessar l’immens desert de dunes de Simpson per predicar a la ciutat d’Alice Springs, situada al cor d’Austràlia. Quan es va espatllar el seu petit cotxe, el germà Keltie, que tenia una cama de fusta, va continuar el camí en camell. Els seus esforços van donar fruit quan van trobar el Charles Bernhardt, el propietari d’un hotel, a la remota estació de tren de William Creek. Aquell home va acceptar la veritat, va vendre el seu hotel i va servir com a pioner tot sol durant quinze anys. Al llarg d’aquell temps va predicar en algunes de les zones més seques i aïllades de tot el país.

Aquells primers pioners van necessitar molt de valor i determinació per superar els molts reptes que se’ls hi anaven presentant. En certa ocasió, durant el seu viatge de predicació per l’interior, l’Arthur Willis i el Bill Newlands —mencionats abans— van trigar dues setmanes a recórrer trenta-dos quilòmetres, perquè les pluges torrencials havien convertit el desert en un mar de fang. De vegades, van haver de travessar valls rocoses i llits sorrencs de rius, i es van deixar la pell empenyent el seu camió per enormes dunes sota un sol de justícia. Quan s’espatllava el camió, cosa que passava molt sovint, viatjaven a peu o en bicicleta durant dies fins al poble més proper i allà esperaven setmanes fins que arribaven els recanvis necessaris. Però, malgrat aquells reptes, mai van perdre el bon ànim. En una ocasió, l’Arthur Willis, parafrasejant un comentari publicat a The Golden Age (‘L’edat d’or’), va dir: «Cap camí és massa dur o massa llarg per als Seus testimonis».

El Charles Harris, que va ser pioner durant molts anys, va dir que el fet d’estar aïllat i les dificultats de viure al desert australià el van apropar més a Jehovà. I va afegir: «La vida és molt millor quan portem poc equipatge. Si Jesús va estar disposat a dormir sota les estrelles quan va ser necessari, no ho hauríem de fer també nosaltres si la nostra assignació ho requereix?». I això és el que van fer molts pioners. Gràcies als seus incansables esforços, les bones notícies van arribar a tots els racons d’aquest país i van ajudar moltes persones a posar-se a favor del Regne de Déu.