DURANT molts anys, alguns crítics de la Bíblia van afirmar que el rei Belsasar, mencionat al llibre de Daniel, mai havia existit (Dan. 5:1). Estaven convençuts d’això perquè els arqueòlegs no havien pogut trobar proves que demostressin la seva existència. Però l’any 1854 això va canviar. Per què?

Aquell any, un cònsol britànic que es deia John Taylor va explorar algunes runes de l’antiga ciutat d’Ur, situada al sud de l’actual Iraq. En una gran torre va trobar bastants cilindres d’argila. Aquests cilindres, d’uns deu centímetres de llarg, contenien inscripcions cuneïformes. En un dels cilindres va trobar una oració que demanava llarga vida per al rei Nabonid de Babilònia i per al seu fill gran, Belsasar. Fins i tot els més crítics van haver d’admetre que aquesta troballa provava que Belsasar havia existit.

Amb tot, la Bíblia no només diu que Belsasar va existir, sinó que també va ser rei. Però, un cop més, els escèptics ho posaven en dubte. Per exemple, William Talbot, un científic anglès del segle XIX, va escriure que alguns afirmaven que Belsasar va regnar alhora que el seu pare, Nabonid. Però ell deia que d’això no hi havia ni la més mínima prova.

Aquesta controvèrsia es va resoldre quan alguns escrits trobats en altres cilindres d’argila van confirmar que el pare de Belsasar, el rei Nabonid, va estar fora de la capital durant anys. L’Encyclopædia Britannica explica que, abans d’anar a l’exili, Nabonid «va confiar el tron i gran part del seu exèrcit a Belsasar». Així és que Belsasar va regnar a Babilònia durant aquell temps. Per això, l’arqueòleg i lingüista Alan Millard va dir que era apropiat que el llibre bíblic de Daniel es referís a Belsasar com a rei.

És clar, per als servents de Jehovà, la principal prova que el llibre de Daniel és fiable i inspirat per Déu és que la pròpia Bíblia ho confirma (2 Tim. 3:16).