VA SONAR com un toc d’alarma: «Proclamadors del Regne a Gran Bretanya: Desperteu-vos!» (Informant [«L’informador»], a desembre de 1937, edició de Londres). El subtítol, que era molt directe, afegia: «No hi ha hagut cap creixement significatiu en deu anys». Un informe de predicació del 1928 al 1937, que apareixia a la portada, confirmava aquesta afirmació.

Per què havien perdut el sentit d’urgència els publicadors de Gran Bretanya? Pel que sembla, les congregacions s’havien estancat i havien caigut en la rutina. A més, la sucursal pensava que amb dos-cents pioners predicant en llocs aïllats lluny de la congregació es podia cobrir tot el territori. Per això animava els germans a servir a altres llocs d’Europa. Com a conseqüència, a països com França va arribar una gran allau de pioners, tot i no tenir gaires nocions de l’idioma.

Un article publicat el 1937 a l’Informant va proposar un repte molt ambiciós per al 1938: arribar al milió d’hores! Si els publicadors predicaven quinze hores al mes i els pioners en feien cent deu, allò seria bufar i fer ampolles. Alguns dels suggeriments que es van fer van ser organitzar reunions per sortir a predicar cinc hores en un dia i fer revisites entre setmana, especialment al capvespre.

A molts els va animar el nou impuls que es va donar a la predicació. La Hilda Padgett b va explicar: «Era una crida a l’acció que venia de la seu central i que tots havíem estat esperant. Aviat en vam veure els bons resultats». La germana Wallis va dir: «El suggeriment de fer dies de predicació de cinc hores em va semblar boníssim! Què ens podria fer més feliços que dedicar dies sencers a servir el Senyor? [...] I potser sí que tornàvem cansats, però, sens dubte, plens de goig». L’Stephen Miller, que era bastant jove, també va entendre el sentit d’urgència i va decidir acceptar la invitació mentre les circumstàncies li fossin favorables. Ell va explicar que grups de germans anaven a predicar tot el dia amb bicicleta i a les tardes d’estiu posaven discursos gravats. També participaven en marxes d’informació portant cartells penjats i oferien revistes al carrer.

L’Informant també va fer la següent crida: «Necessitem un exèrcit de mil pioners». A més, els pioners ja no podrien predicar pel seu compte, sinó que haurien de treballar amb les congregacions ajudant-les i animant-les. La Joyce Ellis recorda que molts germans van entendre que havien de ser pioners, i comenta: «Encara que només tenia tretze anys, tenia molt clar què volia fer; volia ser pionera». Finalment, el juliol de 1940, quan la Joyce tenia quinze anys, va aconseguir la seva meta i es  va fer pionera. El Peter, que més tard es va casar amb la Joyce, també va escoltar aquest toc d’alarma i es va plantejar ser pioner. El juny de 1940, quan tenia disset anys, va recórrer 105 quilòmetres en bicicleta per servir de pioner a Scarborough, la seva nova assignació.

El Cyril i la Kitty Johnson van ser alguns dels molts germans que es van oferir per servir de pioners. Van vendre la casa i altres béns per mantenir-se. El Cyril va deixar la seva feina, i al mes ja estaven servint de pioners. Ell va explicar: «Estàvem convençuts del que fèiem. Ho vam fer de bona gana i contents».

Com que el nombre de pioners creixia com l’espuma, els germans van fer plans per donar suport a aquest exèrcit. L’any 1938 el Jim Carr, que era servent de zona (ara superintendent de circuit), va seguir el suggeriment d’organitzar cases de pioners a les ciutats. Per tal de reduir despeses, s’animava els pioners a viure i predicar junts. A Sheffield es va llogar una casa bastant gran i un germà es va encarregar de supervisar que tot funcionés bé. La congregació local hi va contribuir econòmicament i també va donar mobles. El Jim recorda: «Tothom va posar de la seva part perquè allò fos un èxit». En aquesta casa hi vivien deu pioners que s’esforçaven per mantenir una bona rutina espiritual. «Cada matí s’analitzava el text [del dia] a l’hora d’esmorzar, i després cadascun dels pioners enfilava cap al seu territori, que estava en diferents parts de la ciutat».

Tant els publicadors com els pioners van respondre molt bé a aquesta crida, i el 1938 es va arribar al milió d’hores. De fet, els informes de l’època demostren que va haver un gran augment en totes les facetes de la predicació. En cinc anys gairebé es va triplicar el nombre de publicadors de Gran Bretanya. Aquell zel renovat els prepararia pels difícils anys de guerra que els venien a sobre.

Avui dia ens estem apropant a la guerra de l’Harmaguedon i el nombre de pioners a Gran Bretanya torna a augmentar. En els últims deu anys s’han aconseguit nous màxims de pioners, arribant als 13.224 l’octubre de 2015. Aquests servents de Déu són conscients que el servei a temps complet és una de les millors maneres de viure la vida.