EL 1870 un grup encapçalat per C. T. Russell va començar a estudiar la Bíblia a Pittsburgh (EUA). Junts van investigar la doctrina del rescat de Jesús i aviat es van adonar del paper clau que té dins el propòsit de Déu. Quina emoció van sentir a l’aprendre que el rescat obria la porta a la salvació, fins i tot per als qui no coneixien Jesús! La gratitud els va motivar a commemorar cada any la seva mort (1 Cor. 11:23-26).

En Russell va començar a publicar la Zion’s Watch Tower, que mostrava que el rescat és l’expressió més gran de l’amor de Déu. La revista va dir que l’època del Memorial és «una temporada molt especial», i va animar els lectors a reunir-se per celebrar-lo a Pittsburgh o altres llocs. A més, va afirmar: «Tot i que només hi hagi 2 o 3 persones amb fe», o només una, «el Senyor serà amb elles».

Cada any moltes persones anaven a Pittsburgh a celebrar el Memorial. La invitació deia: «Desitgem donar-vos una càlida benvinguda». De fet, els Estudiants de la Bíblia van oferir als seus germans allotjament i aliment. Durant l’època del Memorial del 1886 es va celebrar un congrés de diversos dies. La Watch Tower va animar: «Veniu amb els cors replets d’amor per l’Amo, pels seus germans i per la seva veritat».

Durant anys, els Estudiants de la Bíblia de Pittsburgh van celebrar congressos per als qui anaven allà a celebrar el Memorial i creien en el rescat. Cada cop hi havia més Estudiants, i més persones celebraven el Memorial arreu del món. En Ray Bopp, de la congregació de Chicago, va dir que a principis del s. XX es trigava hores a passar els emblemes perquè hi havia centenars d’assistents i gairebé tots en participaven.

Quins emblemes usaven? Sabien que, al Sopar del Senyor, Jesús havia usat vi, però durant un temps la Watch Tower va recomanar fer servir suc de raïm o de panses cuites per no temptar els «dèbils en la carn». Amb tot, hi havia vi per als qui creien que «s’havia d’utilitzar vi fermentat». Més tard, es va entendre que el símbol adient per representar la sang de Jesús és el vi negre no adulterat.

El Memorial oferia l’oportunitat de meditar sobre la mort de Jesús. Però en algunes congregacions es respirava un ambient de dol, i a l’acabar tots marxaven sense gairebé dir una paraula. Ara bé, el 1934 es va publicar el llibre Jehovah, que  aclaria que aquell era no un moment «de dol» per la mort de Jesús, sinó «d’alegria» perquè era Rei des de 1914.

El 1935 hi va haver un canvi transcendental que afectaria la celebració del Memorial: es va aclarir la identitat de la «gran multitud» de Revelació 7:9. Fins aquell any s’havia pensat que estava formada per un grup de cristians amb menys zel per la veritat. Però llavors es va explicar que es referia als adoradors fidels que tenen l’esperança de viure per sempre a la Terra. Quan el germà R. Poggensee va entendre aquest punt i es va autoexaminar, va admetre: «Jehovà no havia despertat en mi l’esperança celestial mitjançant el seu esperit sant». Aquest germà i molts altres van deixar de participar dels emblemes, però van continuar assistint al Memorial.

Durant aquelles temporades especials, les campanyes de predicació van permetre als cristians demostrar gratitud pel rescat. Un Bulletin del 1932 els va animar a no ser «sants del Memorial», és a dir, germans que participaven dels emblemes però que no eren «treballadors verdaders», ja que no predicaven. El 1934 el Bulletin va demanar pioners auxiliars amb la pregunta: «Hi haurà mil predicadors la temporada del Memorial?». I l’Informant * va dir dels ungits: «Només seran completament feliços si prediquen el missatge del Regne». Amb el temps això també aplicaria als qui tenien l’esperança de viure a la Terra.

Els servents de Jehovà veiem el Memorial com la nit més sagrada de l’any. Per això el celebrem tot i tenir circumstàncies difícils. Per exemple, el 1930 la Pearl i l’Ora English van caminar uns 80 km per assistir-hi. El missioner Harold King, que estava aïllat a una presó xinesa, va compondre poemes i cançons sobre el Memorial i va fer els seus propis emblemes amb arròs i groselles negres. I molts altres cristians d’Europa de l’Est, Amèrica Central i Àfrica han commemorat la mort de Jesús malgrat la guerra o la proscripció. Sense importar on siguem o en quines circumstàncies ens trobem, els cristians verdaders ens reunim per lloar Jehovà i Jesucrist en aquest moment de l’any tan especial.