DE PETIT, l’Antoine Skalecki sempre anava acompanyat d’un poni o un cavall. Junts, caminaven lentament ben carregats de carbó pels foscos túnels d’una mina, a cinc-cents metres sota terra. I a l’Antoine no li quedava altre remei que deixar-se la pell en aquelles mines durant nou hores al dia, ja que el seu pare havia quedat greument ferit en un esfondrament. De fet, hi va haver un cop que ell mateix gairebé perd la vida quan una mina es va enfonsar.

L’Antoine era tan sols un dels molts nens d’origen polonès que van néixer a França entre els anys vint i trenta. Molts polonesos hi van emigrar perquè a Polònia hi va haver un problema de superpoblació quan va recuperar la independència després de la Primera Guerra Mundial. En canvi, França havia perdut més d’un milió d’homes a la guerra, i necessitava miners urgentment. Per això, el setembre del 1919, els governs de França i Polònia van signar un pacte d’immigració, i cap al 1931 ja hi havia uns 507.800 polonesos a França, molts dels quals s’havien establert a les regions mineres del nord.

Aquells immigrants tan treballadors es van endur la seva cultura i el seu fervor religiós. L’Antoine, que ara té 90 anys, recorda: «El meu avi Joseph parlava de les Escriptures amb el respecte que li havia inculcat el seu pare». Els diumenges, les famílies dels miners polonesos s’engalanaven per anar a l’església, tal com tenien per costum al seu país, i allò feia que alguns francesos que no eren religiosos els menyspreessin.

Molts polonesos van tenir el primer contacte amb els Estudiants de la Bíblia a Nord-Pas-de-Calais, on s’estava predicant des de 1904. Cap al 1915, es va començar a publicar cada mes La Torre de Guaita en polonès, i el 1925 es va fer disponible la revista The Golden Age («L’edat d’or», ara coneguda com ¡Despertad!). Moltes famílies van acceptar les veritats bíbliques que s’ensenyaven en aquelles revistes i en el llibre El Arpa de Dios.

 La família de l’Antoine va conèixer els Estudiants de la Bíblia gràcies al seu oncle, qui va assistir a la seva primera reunió el 1924. Aquell mateix any, es va celebrar el primer congrés en polonès a Bruay-en-Artois. I el mes següent, al mateix lloc, en Joseph F. Rutherford, un representant de la seu mundial, va organitzar una reunió a la qual van assistir dues mil persones. En veure que la majoria dels presents eren polonesos, els va dir: «Jehovà us ha portat a França perquè conegueu la veritat. Ara us toca a vosaltres i als vostres fills ajudar els francesos! Encara hi ha molt per predicar, i Jehovà proporcionarà publicadors per fer-ho».

I és clar que Jehovà ho va fer! De fet, aquells germans polonesos eren tan diligents en la predicació com ho eren en les mines. Alguns fins i tot van tornar a la seva terra natal per compartir les precioses veritats que havien après, com en Teofil Piaskowski, en Szczepan Kosiak i en Jan Zabuda, que van marxar de França per predicar les bones notícies a Polònia.

Però molts s’hi van quedar i van continuar predicant al costat dels germans francesos. Al congrés del 1926 a Sin-le-Noble, mil persones van assistir a la sessió en polonès i tres-centes a la sessió en francès. L’Anuario del 1929 deia: «Durant aquest any, 332 germans polonesos han simbolitzat la seva consagració amb el baptisme». Abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, de les vuitanta-quatre congregacions que hi havia a França, trenta-dues eren de llengua polonesa.

El 1947 molts Testimonis van acceptar la invitació del govern de Polònia de tornar a la seva terra. Però, fins i tot després d’haver marxat, es van seguir veient els bons resultats de la seva predicació i de la dels seus germans francesos. Aquell mateix any la quantitat de publicadors va augmentar un deu per cent, i del 1948 al 1950 hi va haver un augment del vint, del vint-i-tres i fins i tot del quaranta per cent! Com que s’havia d’ajudar a tots aquells nous publicadors, el 1948 la sucursal de França va nomenar els cinc primers superintendents de circuit, quatre dels quals eren polonesos. I l’Antoine Skalecki era un d’ells.

A França, molts Testimonis de Jehovà encara porten el cognom d’aquells avantpassats que van treballar de valent tant en les mines com en la predicació. I avui dia també hi ha molts immigrants en aquest país que estan aprenent la veritat. Aquests germans d’altres països, sense importar que tornin a la seva terra o que es quedin, segueixen el bon exemple dels seus predecessors polonesos. (Del nostre arxiu a França.)