Vaig créixer en un barri obrer a la ciutat costera de Turku. El meu pare era campió de boxa i el meu germà petit i jo també boxejàvem. Quan anava a l’escola, sovint em ficava en baralles. I de jove em vaig unir a una coneguda banda; això em va portar a baralles més violentes. També vaig descobrir la música heavy metal i vaig començar a pensar a convertir-me en una estrella del rock.

Em vaig comprar una bateria, vaig formar un grup musical i ben aviat ja n’era el cantant. A l’escenari, m’agradava deixar-me anar i actuar sense control. El nostre grup tenia un comportament i una aparença agressius, i això va fer que mica en mica rebéssim molta publicitat. Aviat vam començar a tocar a escenaris més grans. A més, vam gravar unes quantes cançons, i l’última d’elles va rebre bones crítiques. A finals dels vuitanta, vam viatjar als Estats Units per promocionar el nostre grup i, després de fer algunes actuacions a Nova York i Los Angeles, vam fer alguns contactes dins la indústria musical abans de tornar a Finlàndia.

Tot i que m’agradava el grup, desitjava que la meva vida tingués més sentit. Em sentia desil·lusionat amb el món tan competitiu i agressiu de la música, i em frustrava l’estil de vida tan frívol que portava. Creia que era una mala persona i tenia por de cremar-me a l’infern. Vaig intentar buscar algunes respostes en tot tipus de llibres religiosos i també vaig orar intensament perquè Déu m’ajudés, encara que creia que mai seria capaç de complaure’l.

Per poder mantenir-me treballava a l’oficina de correus. Un dia em vaig assabentar que un company de treball era testimoni de Jehovà i no vaig parar de fer-li preguntes. Les respostes que em donava amb la Bíblia eren tan lògiques que vaig estar disposat a estudiar la Bíblia amb ell. Després d’estudiar unes setmanes, el nostre grup va rebre una oferta molt atraient per gravar un àlbum amb la possibilitat que sortís  al mercat als Estats Units. Estava convençut que aquesta era l’oportunitat de la meva vida.

Vaig dir-li al testimoni amb qui estudiava que em moria de ganes de fer un altre àlbum i que, un cop l’acabés, començaria a aplicar en la meva vida el que estava aprenent de la Bíblia. Ell no em va dir el que pensava, sinó que només em va fer llegir les paraules que es troben a Mateu 6:24: «Ningú no pot servir dos senyors». Em vaig quedar de pedra al saber què implicaven les paraules de Jesús. Però, al cap d’uns dies va ser ell qui es va quedar sense paraules. Li vaig dir que, com que volia seguir Jesús, deixava el grup.

La Bíblia era com un mirall que em mostrava els meus defectes (Jaume 1:22-25). Em vaig adonar que era una persona molt agressiva, orgullosa i amb una ambició sense límits. Fumava, bevia molt, deia paraulotes i em ficava en baralles. Al veure que el meu estil de vida no seguia els principis bíblics, em vaig trobar en un carreró sense sortida. Tot i que era molt difícil, estava decidit a fer els canvis necessaris (Efesis 4:22-24).

Al principi, sobretot, m’angoixaven els sentiments de culpa pel meu estil de vida passat. Però el testimoni amb qui estudiava em va ajudar molt. Em va ensenyar el que diu la Bíblia a Isaïes 1:18: «Si els vostres pecats són com l’escarlata, seran blancs com la neu». Aquest i altres versets de la Bíblia em van convèncer que el nostre Pare celestial és misericordiós i vol curar les ferides d’aquells que es penedeixen dels seus errors.

Quan vaig començar a conèixer Jehovà i a estimar-lo, vaig voler dedicar-me a ell (Salm 40:9 [40:8 en NM]). Així doncs, em vaig batejar l’any 1992 al congrés internacional dels Testimonis de Jehovà a Sant Petersburg, Rússia.

He fet molt bons amics entre els testimonis de Jehovà. De tant en tant, ens reunim per tocar música saludable i gaudir d’aquest regal de Jehovà (Jaume 1:17). També ha sigut una benedicció conèixer la Kristina, la meva dona a qui estimo molt. Junts hem compartit moltes coses, tant les alegries i els reptes de la vida com els meus sentiments més profunds.

Si no fos testimoni de Jehovà, segurament ara no estaria viu. Abans, no feia més que ficar-me en problemes, però ara sento que tinc una vida normal i que realment té sentit.