Quan vaig néixer, els meus pares vivien en una petita granja a un poble rural de Galícia. Jo vaig ser la quarta de vuit germans, i a casa érem molt feliços. Per aquella època, a Espanya era habitual que, a les famílies, almenys un dels fills entrés en un seminari o un convent. En la nostra, tres ho vam fer.

Quan tenia tretze anys, vaig entrar en un convent de Madrid, on vivia la meva germana. Allà tot era molt fred i auster, i no s’hi feien amics; només se seguien normes i s’hi orava. De bon matí anàvem a la capella a meditar, però jo no pensava en res. Després, cantàvem cançons religioses i celebràvem la missa, tot en llatí. Ara bé, jo no entenia quasi res i veia Déu molt llunyà. Els dies passaven en silenci absolut. Fins i tot quan em creuava amb la meva germana, només li podia dir: «Ave Maria Puríssima». Les monges tan sols ens deixaven parlar durant mitja hora després dels àpats. Quin ambient tan diferent del de la meva família! Em sentia sola i sovint plorava.

Encara que mai em vaig sentir prop de Déu, a l’edat de disset anys em vaig fer monja. En realitat vaig fer el que s’esperava de mi, però poc després vaig començar a dubtar de si tenia vocació religiosa. Les monges deien que qui tingués aquests dubtes es cremaria a l’infern, però ni tan sols això me’ls va dissipar. Jo sabia que Jesucrist no es va aïllar, sinó que sempre va estar ocupat ensenyant i ajudant els altres (Mateu 4:23-25). Quan tenia vint anys, ja no tenia raons per ser monja. Sorprenentment, la mare superiora em va dir que, si havia d’estar nedant entre dues aigües, millor que marxés com més aviat millor. Penso que li feia por que influenciés les altres noies. Així doncs, vaig deixar el convent.

Al tornar a casa, els meus pares van ser molt comprensius amb mi. Però, com que al poble no hi havia feina,  vaig emigrar a Alemanya, on vivia el meu germà, qui era activista d’un grup comunista d’espanyols expatriats. Em sentia còmoda amb ells perquè lluitaven pels drets dels treballadors i per la igualtat de la dona. Al final, em vaig fer comunista i em vaig casar amb un membre del grup. Pensava que feia coses útils al repartir propaganda comunista i participar en marxes de protesta.

Amb el temps, però, em vaig tornar a desanimar perquè em vaig adonar que sovint els comunistes no feien el que predicaven. Els meus dubtes es van reafirmar l’any 1971, quan uns joves del nostre grup van incendiar el consolat espanyol a Frankfurt per protestar contra les injustícies de la dictadura espanyola. Sincerament, jo no estava d’acord amb aquella manera de demostrar indignació.

Quan va néixer el meu primer fill, li vaig dir al meu marit que ja no volia assistir més a les trobades comunistes. Cap dels meus antics amics ens va venir a veure a mi i al meu nadó, cosa que em va fer sentir molt sola. Em preguntava si la vida tenia sentit i si valia la pena esforçar-se per millorar la societat.

El 1976, dos Testimonis espanyols van venir a casa i em van donar publicacions bíbliques. El segon cop que em van visitar els vaig bombardejar amb preguntes sobre el patiment, la desigualtat i les injustícies. Em vaig quedar parada quan em van contestar totes les preguntes amb la Bíblia, i de seguida vaig acceptar un curs bíblic.

Al principi només estudiava perquè m’agradava aprendre coses noves, però tot va canviar quan el meu marit i jo vam començar a assistir a la Sala del Regne dels Testimonis de Jehovà. Aleshores teníem dos fills. Els Testimonis ens passaven a buscar i ens ajudaven amb els nens durant les reunions. Vaig començar a sentir molt d’afecte per ells.

Amb tot, seguia tenint dubtes sobre la religió. Vaig anar a Espanya a visitar la família, i el meu oncle, qui era capellà, em va intentar convèncer perquè deixés d’estudiar la Bíblia. Tot i això, els Testimonis de la zona em van ajudar molt. Em van contestar totes les preguntes amb la Bíblia, igual que els Testimonis d’Alemanya. Per això, al tornar a Alemanya vaig reprendre el curs de la Bíblia. Encara que el meu marit va deixar d’estudiar, jo vaig seguir, i el 1978 em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

Conèixer a fons la veritat de la Bíblia ha donat sentit i orientació a la meva vida. Per exemple, 1 Pere 3:1-4 anima les esposes a estar «subjectes» als marits, tenir-los «respecte» i cultivar «un esperit dolç i tranquil», ja que «això té valor davant de Déu». Seguir aquests principis m’ha ajudat a complir el meu paper d’esposa i mare.

Ja fa uns trenta-cinc anys que sóc Testimoni. Sóc molt feliç de formar part d’una autèntica família mundial que serveix Déu, i dono gràcies que quatre dels meus cinc fills també en formin part.