Imagina’t un pare parlant amb el seu fill de set anys. El pare diu: «Fa molt, molt de temps, Déu va fer la Terra i tot el que hi ha, i també va fer el sol, la lluna i les estrelles». El nen es queda rumiant uns segons, i tot seguit pregunta: «Papa, i a Déu, qui el va fer?».

«A Déu no l’ha fet ningú. Sempre ha existit», contesta el pare. Aquesta afirmació senzilla satisfà la curiositat del nen, almenys per ara. Quan es va fent gran, però, la pregunta el continua intrigant. Li costa de comprendre que algú no hagi tingut principi. De fet, fins i tot l’univers en va tenir. Per això, es pregunta: «D’on va venir, Déu?».

Què respon la Bíblia? Bàsicament el mateix que respon el pare de l’exemple anterior. Moisès va escriure sobre Jehovà: «Abans de néixer les muntanyes, abans que infantéssiu la terra i el món, des de sempre i per sempre sou Déu» (Salm 90:1, 2). I el profeta Isaïes va exclamar: «¿Que no ho saps tu, o que no ho has sentit dir mai? Jahvè és el Déu etern que crea la terra d’un cap a l’altre!» (Isaïes 40:28). Igualment, la carta de Judes diu que Déu ja existia «abans de tot el temps» (Judes 25).

Aquests textos bíblics ens mostren que Déu és el «Rei dels segles», tal com el va descriure l’apòstol Pau (1 Timoteu 1:17). Això vol dir que, per molt que retrocedim mentalment en el temps, Déu sempre ha existit; i sempre existirà (Apocalipsi [Revelació] 1:8). Per tant, la seva existència eterna és una característica fonamental del Totpoderós.

Però, per què ens costa de captar aquesta idea? Perquè la nostra vida és molt breu, i això fa que tinguem un concepte del temps totalment diferent del que té Jehovà. Com que Déu és etern, per a ell mil anys són com un dia (2 Pere 3:8). Pensa en aquest exemple: podria una llagosta, que només té una vida adulta d’uns cinquanta dies, arribar a comprendre que la nostra vida duri setanta o vuitanta anys? Difícilment! Doncs bé, la Bíblia explica que nosaltres som com llagostes en comparació del nostre Magnífic Creador. Fins i tot la nostra capacitat de raonar és insignificant en comparació de la seva (Isaïes 40:22; 55:8, 9). Per tant, no ens sorprèn que hi hagi aspectes de la naturalesa de Jehovà que se’ns escapin i no entenguem del tot.

Encara que ens costi d’entendre el concepte d’un Déu etern, en realitat té sentit. Si algú hagués creat Déu, aquesta persona seria el Creador. Però, d’acord amb el que diu la Bíblia, Jehovà és qui va ‘crear totes les coses’ (Apocalipsi 4:11). A més, sabem que hi va haver un temps en què l’univers no existia (Gènesi 1:1, 2). D’on va sorgir? El seu Creador havia d’existir primer, qui també existia abans que hi haguessin altres criatures intel·ligents, com ara el seu Fill unigènit i els àngels (Job 38:4, 7; Colossencs 1:15). És obvi, doncs, que primer només existia ell. No podia haver estat creat, perquè no hi havia res que el pogués haver creat.

La nostra pròpia existència i la de tot l’univers proven que existeix un Déu etern. Aquell qui va posar en marxa el vast univers i va establir les lleis que el controlen ha d’haver existit sempre. Només ell podia haver donat alè de vida a totes les altres coses (Job 33:4).