La meva família vivia prop de Leipzig (Alemanya Oriental), no molt lluny de la frontera amb la República Txeca i Polònia. Quan tenia sis anys, per la feina del meu pare, vam anar a viure al Brasil i després a l’Equador.

Quan tenia catorze anys em van enviar a Alemanya, a un internat. Com que els meus pares es van quedar a Amèrica del Sud, em vaig haver d’espavilar tot sol. Per això em vaig tornar independent i no m’importava si les meves accions afectaven els altres.

Els meus pares van tornar a Alemanya quan jo tenia disset anys. Tot i que vivíem junts de nou, el meu caràcter independent va fer impossible que m’integrés de nou en la família. A l’edat de divuit anys, vaig marxar de casa.

Em sentia molt insatisfet i em preguntava quin sentit tenia la vida. Després de provar diferents estils de vida i moviments socials, vaig decidir que el millor que podia fer era explorar aquest planeta tan bonic abans que l’home l’acabés de destruir.

Em vaig comprar una moto i vaig marxar d’Alemanya cap a l’Àfrica. Aviat, però, vaig haver de tornar a Europa per reparar-la. Poc després, em trobava en una platja de Portugal. Em vaig desfer de la moto i vaig decidir que, a partir d’ara, viatjaria per mar.

Em vaig unir a un grup de joves que es preparava per creuar l’oceà Atlàntic. D’entre ells vaig conèixer la que seria la meva dona, la Laurie. Primer, vam viatjar cap a les illes del Carib i, després d’una parada a Puerto Rico, vam tornar cap a Europa amb la intenció de trobar un veler per adaptar-lo i viure-hi. Vam buscar durant tres mesos però, de sobte, tot es va paralitzar perquè l’exèrcit alemany em va cridar a files.

Vaig servir quinze mesos a la marina alemanya. Durant aquest temps, la Laurie i jo ens vam casar i vam fer plans per continuar amb la nostra vida viatgera. Poc abans d’anar  a l’exèrcit, havíem comprat l’estructura d’un vaixell i, mentre servia a la marina, el vam anar adaptant amb la intenció de viure-hi i així continuar explorant el planeta. Va ser en aquest moment, després del servei militar i abans d’acabar el vaixell, quan vam començar un curs de la Bíblia amb els Testimonis de Jehovà.

Al principi, no veia la necessitat de fer canvis en la meva vida, ja que estava casat legalment i havia deixat de fumar (Efesis 5:5). Pel que fa als nostres plans de viatjar arreu del món, pensava que dedicar les nostres vides a descobrir la meravellosa creació de Déu era un projecte que valia la pena.

Però, no ens enganyem; la veritat és que necessitava fer canvis, sobretot en la meva personalitat. Com que era molt orgullós i estava tan segur de mi mateix, valorava molt les meves habilitats i tot el que havia aconseguit. Era el capità de la meva vida.

Un dia, vaig llegir el famós Sermó de la Muntanya de Jesús, que es troba als capítols 5 a 7 de Mateu. Al principi, em va sorprendre molt el que Jesús deia sobre la felicitat. Per exemple, deia que els qui tenen fam i set són feliços (Mateu 5:6). No podia entendre com una persona pot ser feliç si passa necessitat. Però, al seguir amb el curs de la Bíblia, vaig comprendre que tots tenim una necessitat espiritual i que, per satisfer-la, primer hem de reconèixer humilment que la tenim. Tal com Jesús va dir: «Feliços els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lluc 11:28, TBS).

Després de començar el curs de la Bíblia a Alemanya, ens vam anar a viure a França i, més tard, a Itàlia. És curiós però, allà on anàvem, ens trobàvem amb els Testimonis de Jehovà. Em va tocar la fibra veure l’amor sincer que es mostraven i com n’estaven, d’units. Em vaig adonar que els Testimonis són, en realitat, una família mundial (Joan 13:34, 35). Amb el temps, la Laurie i jo ens vam batejar com a Testimonis de Jehovà.

Un cop batejat, vaig continuar fent canvis en la meva personalitat. Com que ja ho havíem decidit, la Laurie i jo vam navegar per la costa africana i, després, vam creuar l’oceà Atlàntic fins arribar als Estats Units. Al nostre petit vaixell enmig de l’immens oceà, em vaig adonar com n’era, d’insignificant, comparat amb el gran Creador. Com que tenia tot el temps del món —és clar, al mig de l’oceà no hi ha gaire cosa a fer—, em vaig dedicar a llegir la Bíblia. Els relats sobre la vida de Jesús quan estava a la Terra em van commoure molt. Encara que era un home perfecte i amb unes habilitats increïbles, mai en va presumir. Al contrari, sempre va fer la voluntat del seu Pare celestial.

Al meditar sobre l’exemple de Jesús, em vaig adonar que havia de posar el Regne de Déu en primer lloc a la meva vida en comptes d’intentar compaginar-lo amb totes les altres coses (Mateu 6:33). Un cop als Estats Units, vam decidir establir-nos i centrar-nos a servir Déu.

Abans, quan confiava massa en mi mateix, mai estava segur d’haver pres la millor decisió. Ara, però, he trobat una font de saviesa infal·lible que em guia (Isaïes 48:17, 18). Ja li he trobat sentit a la vida: servir Déu i ajudar els altres a conèixer-lo.

Aplicar els principis bíblics ha enfortit molt el nostre matrimoni. A més, tenim una filla molt maca que també estima Jehovà.

A la nostra vida, no sempre ens ha anat tot vent en popa, però estem decidits a no donar-nos per vençuts. Estem segurs que si confiem en Jehovà, ell sempre ens ajudarà (Proverbis 3:5, 6).