Totes les persones tenim un nom. Oi que seria raonable que Déu també en tingués un? Si dues persones volen ser amigues, és important que coneguin i utilitzin el nom de l’altra. Si volem ser amics de Déu, hauríem de fer el mateix amb el seu nom.

 A la Bíblia, Déu diu: «Jo sóc Jahveh, aquest és el meu Nom» (Isaïes 42:8, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]). Tot i que té molts títols, com ara «Déu Totpoderós», «Senyor Sobirà» i «Creador», honra els seus servents convidant-los a dirigir-se a ell mitjançant el seu nom (Gènesi 17:1, TBS; Fets 4:24; 1 Pere 4:19).

 A moltes traduccions de la Bíblia es pot trobar el nom de Déu a Èxode 6:3 (TBS). Aquest verset diu: «Jo em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a Déu-Totpoderós, però amb el meu Nom, Jahveh, no em vaig fer conèixer a ells».

 Jehovà és una traducció del nom de Déu al català que s’ha utilitzat durant segles. Tot i que molts erudits prefereixen «Jahveh», Jehovà és la forma més reconeguda a tot arreu. La primera part de la Bíblia es va escriure en hebreu, un idioma que es llegeix de dreta a esquerra. En aquest idioma, el nom de Déu es representa amb quatre consonants: יהוה. Aquestes quatre lletres, que es corresponen amb les nostres consonants YHWH, es coneixen amb el nom de tetragrama.