L’esperit sant és el poder de Déu en acció, la seva força activa (Miquees 3:8; Lluc 1:35). Quan Déu envia el seu esperit, dirigeix la seva energia a qualsevol lloc per fer que es compleixi la seva voluntat (Salm 104:30; 139:7).

 A la Bíblia, la paraula esperit es tradueix de la paraula hebrea rúah i de la paraula grega pneuma. En la majoria dels casos, aquestes paraules fan referència a la força activa de Déu o al seu esperit sant (Gènesi 1:2). Ara bé, la Bíblia també utilitza aquestes paraules en altres sentits:

•   Alè (Habacuc 2:19; Apocalipsi 13:15).

•   Vent (Gènesi 8:1; Joan 3:8).

•   La força vital que manté amb vida als humans i animals (Job 34:14, 15).

•   L’actitud o la inclinació d’una persona (Nombres 14:24).

•   Criatures espirituals, com ara Déu i els àngels (1 Reis 22:21; Joan 4:24).

 Tots aquests significats tenen un factor en comú: es refereixen a coses que són invisibles als ulls humans però que produeixen efectes que es poden veure. De la mateixa manera, l’esperit de Déu «és invisible com el vent, immaterial i poderós» (Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y del Nuevo Testamento exhaustivo, de W. E. Vine).

 La Bíblia també parla de l’esperit sant de Déu com si fossin les seves «mans» o «dits» (Salm 8:3; 19:1, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]; Lluc 11:20; compara-ho amb Mateu 12:28). Tal com un artesà utilitza les mans i els dits per fer la seva feina, Déu ha utilitzat el seu esperit per fer...

•   L’univers (Salm 33:6; Isaïes 66:1, 2).

•   La Bíblia (2 Pere 1:20, 21).

•   Que els seus servidors del passat fessin miracles i prediquessin (Lluc 4:18; Fets 1:8; 1 Corintis 12:4-11).

•   Que les persones que l’obeeixin demostrin bones qualitats (Gàlates 5:22, 23).

L’esperit sant no és una persona

 Al parlar de l’esperit sant com si fossin les «mans», els «dits», o l’«alè» de Déu, la Bíblia deixa clar que l’esperit sant no és una persona (Èxode 15:8, 10, Bíblia catalana. Traducció interconfessional). Les mans d’un artesà no poden treballar pel seu compte, sense la seva ment ni el seu cos; d’igual manera, l’esperit de Déu només actua quan i de la manera que ell el dirigeix (Lluc 11:13). La Bíblia també compara l’esperit de Déu a l’aigua, i el relaciona amb coses com ara la fe i el coneixement. Totes aquestes comparacions confirmen que l’esperit sant no és una persona (Isaïes 44:3; Fets 6:5; 2 Corintis 6:6).

 A la Bíblia trobem el nom de Jehovà Déu i del seu fill, Jesucrist, però a cap lloc hi trobem el nom de l’esperit sant (Isaïes 42:8; Lluc 1:31). Quan Esteve, el primer màrtir cristià, va rebre una visió del cel, només hi va veure dues persones, no tres. La Bíblia diu: «Però Esteve, ple d’esperit sant, va mirar fixament al cel i va veure la glòria de Déu i Jesús a la seva dreta» (Fets 7:55). L’esperit sant era el poder de Déu en acció que feia que Esteve pogués veure la visió.

 Idea equivocada: L’esperit sant és una persona i forma part de la Trinitat, tal com diuen algunes traduccions de la Bíblia, com ara La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society, i la Bíblia Evangèlica Catalana a 1 Joan 5:7, 8.

 Veritat: La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society diu: «En el cel: el Pare, el Verb, i l’Esperit Sant, i aquests tres són u. I tres són els qui donen testimoni a la terra» (1 Joan 5:7, 8). Ara bé, alguns investigadors han descobert que l’apòstol Joan no va escriure aquestes paraules i per això no formen part de la Bíblia. L’erudit bíblic Bruce Metzger va escriure a Un comentario textual al Nuevo Testamento Griego: «Aquestes paraules són espúries i no tenen dret d’estar al Nou Testament».

 Idea equivocada: La Bíblia personifica l’esperit sant, i això demostra que és una persona.

 Veritat: A vegades, la Bíblia personifica l’esperit sant, però això no prova que sigui una persona, ja que també personifica la saviesa, la mort i el pecat (Proverbis 1:20; Romans 5:17, 21). Per exemple, la Bíblia diu que la saviesa té «resultats» i «fills», i que el pecat sedueix, mata i produeix enveges (Mateu 11:19; Lluc 7:35, nota; Romans 7:8, 11).

 De la mateixa manera, quan l’apòstol Joan va citar de Jesús, va personificar l’esperit sant com un ajudant (paràclit) que donaria proves, guiaria, parlaria, escoltaria, anunciaria, glorificaria i rebria coses de Jesús. L’apòstol Joan va utilitzar pronoms masculins com «aquest» i «ell» per referir-se a l’«ajudant» (Joan 16:7-15). I ho va fer perquè la paraula grega per «ajudant», parakletos, és un nom masculí que, segons les normes gramaticals gregues, necessita un pronom masculí. Quan Joan es va referir a l’esperit sant utilitzant el nom neutre pneuma va fer servir un pronom neutre que es tradueix per esperit (Joan 14:16, 17).

 Idea equivocada: El fet que es pugui batejar en el nom de l’esperit sant demostra que és una persona.

 Veritat: A vegades, la Bíblia fa servir la paraula nom per indicar poder o autoritat (Deuteronomi 18:5, 19-22; Ester 8:10). En català s’utilitza l’expressió «en nom de la llei», però això no vol dir que la llei sigui una persona. Qui es bateja «en nom de» l’esperit sant vol dir que reconeix el poder i el paper que l’esperit sant té en la voluntat de Déu (Mateu 28:19).

 Idea equivocada: Els primers deixebles de Jesús, inclosos els apòstols, creien que l’esperit sant era una persona.

 Veritat: Això no és el que diu ni la Bíblia ni la història. L’Encyclopædia Britannica explica: «La definició que l’esperit sant fos una persona divina diferent [...] ve del concili de Constantinoble de l’any 381». Aquest concili es va celebrar més de 250 anys després de la mort de l’últim apòstol.