Per fi, aquells tres homes han deixat de parlar. Probablement, l’únic que se sent és el xiuxiueig de la brisa càlida del desert d’Aràbia. Job ja no té res més a dir, ha acabat fart d’aquell llarg debat. Imagina-te’l, fulminant amb la mirada els seus tres falsos amics, Elifaz, Bildad i Sofar, desafiant-los a dir alguna cosa més. Però aquests no s’atreveixen ni a mirar-lo a la cara. Estan frustrats perquè els seus meravellosos arguments i les seves atrevides insinuacions han acabat sent «paraules buides» que no han servit per a res (Job 16:3, BEC). En realitat, l’únic que han aconseguit és que Job estigui més resolt que mai a defensar la seva integritat.

 És possible que Job sentís que l’únic que li quedava era la seva integritat. Havia perdut les seves possessions, els seus deu fills, el suport i el respecte dels seus amics i veïns i, finalment, la seva salut. La seva pell ennegrida per la malaltia, estava coberta de crostes i infestada de cucs. Fins i tot el seu alè era repugnant (Job 7:5; 19:17; 30:30). No obstant això, els atacs d’aquells tres homes havien aconseguit que Job tragués foc pels queixals. Estava resolt a demostrar que no era un malvat pecador, tal com ells havien afirmat. El que Job els acabava de dir els havia deixat muts. La pluja de crítiques cruels s’havia esvaït de cop. Però Job continuava ferit, i encara necessitava ajuda urgent!

 Era comprensible que Job no veiés les coses amb equilibri. Necessitava guia i correcció. També necessitava que algú el consolés de veritat i que l’animés, cosa que haurien d’haver fet els seus tres falsos amics. T’has sentit mai amb la necessitat de rebre ajuda i consol per poder tirar endavant? T’han decebut mai aquells que consideraves els teus amics? La manera en què Jehovà va parlar al seu servent Job i la seva resposta et poden servir d’ajuda i donar-te esperança.

 De sobte, el relat de Job fa un gir inesperat. No gaire lluny d’allà hi havia una altra persona, un jove anomenat Elihú. Havia estat present tota l’estona, escoltant en silenci el debat d’aquells homes. El que havia sentit no li havia agradat gens.

 Elihú estava decebut amb Job. Li havia dolgut veure com aquest home just havia cedit a la provocació i com «pretenia ser més just que Déu». Però, amb tot, Elihú entenia els sentiments de Job. Tenia clar que estava patint, que era sincer i que necessitava desesperadament ajuda i consol. Amb raó, Elihú ja n’havia tingut prou d’aquells falsos amics. Havia sentit com atacaven Job, com havien intentat destruir la seva fe, la seva dignitat i la seva integritat. Però encara pitjor. Amb aquells atacs i mentides, havien donat a entendre que Déu era cruel. Elihú estava a punt d’esclatar! Necessitava expressar tot el que tenia dins (Job 32:2-4, 18).

 Per fi, va dir: «Jo sóc més jove en dies, i vosaltres vells, per això temia, i tenia por de declarar-vos la meva opinió». Però no podia continuar callat. Va afegir: «No són els grans els que són savis, ni els vells els qui entenen allò que és just» (Job 32:6, 9). El discurs que Elihú va fer a continuació va demostrar que aquelles paraules eren del tot certes. La seva manera de parlar era molt diferent a la d’Elifaz, Bildad i Sofar. Elihú va assegurar a Job que no el menysprearia ni el feriria amb les seves paraules. També el va dignificar, ja que es va dirigir a ell per nom i va reconèixer que l’havien tractat malament. a Amb molt de respecte, va dir: «Ara, Job, escolta els meus raonaments» (Job 33:1, 7; 34:7).

 Elihú va ser clar i directe amb Job quan li va dir: «He sentit el so dels teus mots: “Sóc pur, sense pecat, estic net i no tinc cap falta! Però, vet aquí que Déu inventa reprensions contra mi”». Llavors, Elihú va parlar sense embuts, i va preguntar: «Penses que és just això, quan dius: La meva justícia és més gran que la de Déu?». No podia permetre que Job continués pensant així. Per aquesta raó, li va dir: «En això no tens raó» (Job 33:8-12, BEC; 35:2). Elihú sabia que Job estava ple d’ira a causa de les terribles pèrdues que havia patit i del maltractament que havia rebut dels seus tres falsos amics. Tot i això, li va donar una advertència: «No et deixis vèncer per la ràbia» (Job 36:18, BCI).

 Per sobre de tot, Elihú va sortir en defensa de Jehovà. Amb poques paraules, va resumir amb claredat una veritat fonamental: «Lluny de Déu de fer maldat, i del Totpoderós de fer iniquitat! [...] El Totpoderós no perverteix el dret» (Job 34:10, 12). Elihú va recordar a Job que Jehovà havia demostrat aquest dret, o justícia, quan va ser just i compassiu amb ell, i es va retenir de castigar-lo per les seves paraules impulsives i irrespectuoses (Job 35:13-15). I, en lloc de fer veure que tenia totes les respostes, Elihú va ser humil i va reconèixer que Déu és més gran del que podem entendre (Job 36:26).

 Tot i que Elihú va ser molt directe, també va ser bondadós. Va parlar d’una esperança meravellosa, del dia en què Jehovà restabliria la salut de Job. Arribaria el moment en què «la seva carn recuperaria la frescor juvenil, retornaria als dies de la seva joventut». Elihú també va demostrar ser bondadós d’una altra manera. En comptes de sermonejar Job, el va voler escoltar: «Parla, perquè voldria donar-te la raó» (Job 33:25, 32). Però Job no va respondre. Potser Job no va veure la necessitat d’expressar-se davant les paraules tan bondadoses i amables d’Elihú. Potser estava plorant d’emoció.

 Podem aprendre moltes lliçons importants d’aquests dos homes fidels. D’Elihú aprenem com aconsellar i consolar els que ho necessiten. Un amic de veritat no es queda callat quan cometem un error o quan veu que anem pel mal camí (Proverbis 27:6). Aquest és el tipus d’amics que volem ser. Cal que siguem bondadosos i amorosos amb els que ho necessiten, fins i tot quan aquests ens parlin bruscament. I quan siguem nosaltres els que necessitem consell, l’exemple de Job ens recorda que, en lloc de passar per alt els consells que ens donin, els hem d’escoltar humilment. Tots necessitem consell i correcció. Acceptar-los ens pot salvar la vida (Proverbis 4:13).

 En el seu discurs, Elihú va fer diverses referències al vent, als núvols, als trons i als llamps. Va dir de Jehovà: «Escolteu bé l’esclat del seu tro». Poc després va parlar d’un «huracà» (Job 37:2, 9, BCI). Sembla que, mentre parlava, s’estava apropant una tempesta cada cop més intensa. Finalment, es va convertir en una forta tempesta huracanada. Però el que va passar a continuació va ser molt més impactant: Jehovà va parlar! (Job 38:1.)

 És molt encoratjador arribar als capítols del llibre de Job que contenen les paraules que Jehovà dirigeix al seu estimat servent. És com si, de cop, una tempesta huracanada fes volar pels aires totes les mentides que havien dit Elifaz, Bildad i Sofar. De fet, Jehovà no es va voler dirigir a aquells homes fins més tard. Es va centrar exclusivament en Job, i el va corregir amorosament, tal com fa un pare amb el seu fill.

 Jehovà entenia perfectament el patiment de Job. I sentia compassió per ell, tal com sempre fa quan un dels seus estimats fills pateix (Isaïes 63:9; Zacaries 2:8). Però també sabia que Job havia parlat «amb paraules d’ignorant», i això havia empitjorat la seva situació. Així que Jehovà el va corregir amb una sèrie de preguntes que el van fer pensar. «On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?», va demanar. «Explica-m’ho, tu que ho saps tot!». En el punt culminant de la creació, «els estels del matí», els àngels de Déu, van cantar i cridar d’alegria al veure tot el que Jehovà havia creat (Job 38:2, 4, 7, BCI). Job, evidentment, no en tenia ni idea, de tot això.

 Jehovà va continuar parlant de les meravelles de la creació. En certa manera, li va donar una breu classe magistral sobre el que avui coneixem com a ciències naturals, passant per temes d’astronomia, biologia, geologia i física. En concret, Jehovà va parlar d’alguns animals de la zona on Job vivia, com el lleó, el corb, la cabra muntesa, el burro salvatge, el toro salvatge, l’estruç, el cavall, el falcó, l’àguila, el Behemot (possiblement l’hipopòtam) i, finalment, el Leviatan (probablement el cocodril). Imagina’t el privilegi d’escoltar un discurs sobre la natura presentat pel Creador de l’univers! b

 Quin era l’objectiu de tot plegat? Job necessitava urgentment una bona dosi d’humilitat. Quan es queixava d’allò que, segons ell, era un tracte injust per part de Jehovà, l’únic que aconseguia era empitjorar la seva situació i allunyar-se del seu Pare amorós. Per això Jehovà va preguntar una vegada rere l’altra on era Job quan es van crear totes aquelles meravelles, i si era capaç d’alimentar, controlar o domar les criatures que Ell havia creat. Si Job no coneixia ni els detalls més bàsics de la creació de Jehovà, com s’atrevia a qüestionar el Creador? És que hi havia alguna raó per dubtar que els camins i els pensaments de Jehovà eren molt superiors al punt de vista limitat de Job?

 Tot el que Jehovà deia demostrava que estimava molt Job. És com si li estigués dient: «Fill meu, si puc crear i cuidar de totes aquestes coses, de veritat creus que no podré cuidar de tu? De veritat penses que t’abandonaré? Em veus capaç de treure’t els teus fills, les teves possessions i la teva salut? És que no soc jo l’únic que pot tornar-te totes les coses que has perdut i eliminar tot el teu terrible dolor?».

 Job només va respondre dues vegades a les preguntes que va fer Jehovà. No va discutir, ni es va justificar ni va buscar excuses. Va reconèixer amb humilitat que gairebé no en sabia res, i es va penedir d’haver parlat de manera tan imprudent (Job 40:4, 5; 42:1-6). Aquesta és una mostra clara de la fe de Job. Malgrat tot el que havia patit, continuava tenint una fe forta. Va acceptar la correcció de Jehovà i la va seguir de tot cor. Això ens hauria de motivar a preguntar-nos: «Soc prou humil com per acceptar correcció i consell?». Tots necessitem aquesta ajuda. Quan l’acceptem, imitem l’exemple de fe de Job.

 Jehovà va passar a l’acció per tal d’animar Job i calmar el seu dolor. Dirigint-se a Elifaz, segurament l’home de més edat dels tres falsos amics, Jehovà va dir: «Estic indignat amb tu i els teus dos amics, perquè no heu dit la veritat sobre mi, com ho ha fet Job, el meu servent» (Job 42:7, BCI). Pensa en aquestes paraules. Estava dient Jehovà que tot el que havien dit aquells tres homes era mentida, o que tots els raonaments de Job eren correctes? És clar que no. c Però hi havia una gran diferència entre Job i els seus acusadors. Job estava destrossat, abatut pel dolor i ferit per les falses acusacions. Per tant, és comprensible que en certs moments parlés de manera imprudent. En contrast, Elifaz i els seus amics no portaven al damunt càrregues com les de Job. Va ser la seva manca de fe el que els va moure a parlar de manera deliberada i arrogant. No només van atacar un home innocent, sinó que, encara pitjor, van difamar el propi Jehovà, pintant-lo com un Déu cruel i malvat!

 No ens sorprèn, llavors, que Jehovà fes que aquells homes paguessin un preu molt alt. Havien de sacrificar set toros i set ovelles. Aquest era un càstig ben dur, ja que més tard es va establir a la Llei mosaica que el toro fos el sacrifici que havia d’oferir el gran sacerdot si el pecat que havia comès feia culpable a tot el poble (Levític 4:3). Es tractava de l’animal més car que s’oferia com a sacrifici sota la Llei. Però Jehovà va anar més enllà. Va dir que només acceptaria el sacrifici dels acusadors si primer Job feia oració per ells d (Job 42:8). De ben segur que Job es va sentir molt content al veure com Jehovà el defensava i com triomfava la Seva justícia!

 Jehovà estava segur que Job faria el que li havia demanat i perdonaria aquells homes que tant de mal li havien fet. I Job no va decebre el seu Pare (Job 42:9). La seva obediència va ser la prova més clara de la seva integritat, molt més poderosa que les seves paraules. I per aquesta raó, Jehovà va beneir Job de manera impressionant.

 Jehovà va ser «molt compassiu i misericordiós» amb Job (Jaume 5:11). De quina manera? Va curar Job de la seva malaltia. Imagina’t com es va sentir Job en veure que la seva pell recuperava la «frescor juvenil», tal com Elihú havia predit! Per fi els seus familiars i els seus amics tornaven a donar-li el suport que necessitava mitjançant afecte i regals. Jehovà va restablir les possessions de Job, donant-li el doble del que havia tingut abans. I què passaria amb la pitjor pèrdua que havia patit, la mort dels seus fills? Job i la seva dona van rebre un grau relatiu de consol al ser pares de deu fills més! A més, Jehovà va allargar miraculosament la vida de Job: va viure 140 anys més, prou temps com per veure com creixien quatre generacions dels seus descendents. La Bíblia diu que, finalment, «Job va morir vell, satisfet d’una llarga vida» (Job 42:10-17, MM). A més, al Paradís, Job i la seva estimada esposa es retrobaran amb la seva família, entre la qual s’hi trobaran els deu fills que Satanàs els va prendre (Joan 5:28, 29).

 Per què va beneir Jehovà tan generosament Job? La Bíblia respon: «Heu sentit a parlar de l’aguant de Job» (Jaume 5:11). Job va aguantar més dificultats de les que ens podem imaginar. La paraula «aguant» ens dona a entendre que Job no es va limitar només a sobreviure aquelles proves. Les va aguantar mantenint intactes la seva fe i el seu amor per Jehovà. En lloc de sentir ràbia i rancor, va estar disposat a perdonar fins i tot els que l’havien ferit intencionadament. I mai va perdre de vista ni la seva preciosa esperança ni la seva possessió més valuosa, la seva integritat (Job 27:5).

 Tots nosaltres necessitem aguant, ja que de ben segur Satanàs tractarà de desanimar-nos, tal com va fer amb Job. Però si ens mantenim ferms en la fe, continuem sent humils, estem disposats a perdonar els altres i decidits a protegir la nostra integritat, nosaltres també aconseguirem aferrar-nos a la nostra esperança (Hebreus 10:36). No hi ha res que frustri més Satanàs, i que alhora alegri més el cor de Jehovà, que veure com imitem l’exemple de fe de Job!